Narració guanyadora del Concurs Literari Lletres de Maig 2020

Neus Busquets, estudiant de Medicina al Campus Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2020, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre els transtorns de la conducta alimentària. A continuació, us deixem el relat guanyador:

 

No facis cas al llop, de Neus Busquets

Qui no ha sentit mai el conte de la Caputxeta Vermella? El dels Tres Porquets o la Bella Dorment? La història de les set cabretes i el llop malvat que volia menjar-se-les? Hi ha contes que tots hem sentit alguna o altra vegada. A alguns ens els ha explicat la mare abans d’anar a dormir, altres els hem escoltat des de la falda de l’avi un diumenge a la tarda, o hi ha qui fins i tot els ha sentit dels llavis d’algun mestre quan era un marrec que tot just havia arribat a l’escola. Contes per a nens, amb un final feliç i una lliçó sobre la vida. Contes de personatges fantàstics i animals que parlen. Contes infantils, en diuen… Quina gran mentida. Tant de bo fóssim capaços d’obrir una mica més els ulls per veure totes les belles dorments, rínxols d’or i ratetes que escombren l’escaleta que viuen al nostre voltant. I llops ferotges. I bruixes malvades. Hi ha milers de personatges de contes que es passegen sota una disfressa pels carrers de la nostra ciutat. I jo en soc un. Em dic Caputxeta Vermella, i avui vinc a explicar-vos la meva pròpia història.

Vaig néixer en una petita casa al llindar d’un bosc de formigó i ciment, ara fa 21 anys. El meu bosc tenia arbres grisos amb portes i finestres, i rius de cotxes que el travessaven de punta a punta. Alguns arbres eren bells tarongers, com la Casa Batlló, altres alts pins, com la torre Agbar, però la majoria eren simples plataners que creixien cap al cel buscant una mica de llum i aire pur. Casa meva no era res de l’altre món, una més entre tants arbres de ciment, però allà hi vivíem els meus pares, els meus dos germans i jo. Era una casa petita, amb una sala d’estar atapeïda de quadres que només agradaven al meu pare, una habitació compartida entre el meu germà Max i jo, una hipoteca massa alta i uns veïns sorollosos al 3r 2a. Però malgrat tot, era casa nostra.

Durant quinze anys vaig viure tranquil·la i feliç a la nostra casa del bosc. La mare treballava en un bufet d’advocats i sempre tornava a casa carregada de papers sobre lleis i sentències que ningú de casa entenia quan ho intentava explicar. El pare deia que era un artista infravalorat, un diamant brut, però com que el sou d’un artista no descobert no ajuda gaire a tirar endavant una família nombrosa, treballava de professor fent classes de música a nens. Jo anava a l’institut del barri amb els meus germans, Òscar i Max, i somiava a convertir-me en periodista. Passava les tardes fent els deures diligentment, quedant amb les meves amigues per berenar i discutint amb el Max quan envaïa la nostra habitació amb els seus videojocs. Durant aquests quinze anys, vaig tenir una vida tranquil·la i fàcil. Fins que un dia, va començar la meva aventura.

El dia que els pares em van deixar anar sola al bosc per primer cop era un matí assolellat del mes de maig. Recordo que la mare i jo havíem discutit els dies anteriors pel book de fotografies que la meva amiga Rita i jo ens volíem anar a fer, i que ella trobava una pèrdua de temps. “Per què voleu anar a un estudi fotogràfic? Ja us les faig jo, les fotos, si voleu. Perdreu menys temps i menys diners, i les podreu pujar igualment a la pàgina aquella del mòbil”. “Instagram, mama, la pàgina aquella del mòbil es diu Instagram. I no pots dir-me això! El fotògraf és un professional, i la sessió de fotos és un regal que li han fet a la Rita per l’aniversari. És la nostra oportunitat per sortir a la revista de moda de l’insti, com va fer l’Eva. Va, mama…”. I al final ella va accedir. Tots els joves s’endinsen al bosc sols algun dia. Tots s’han d’enfrontar a les seves pròpies decisions, trobar el camí correcte i no fer cas al llop. Jo també ho havia de fer algun dia. I el meu dia havia arribat. Mentre jo em vestia amb la millor roba de l’armari i avisava la Rita que ens trobàvem a l’estudi al cap de deu minuts, la mare em mirava des de la porta i m’advertia del llop. “Maia, carinyo, t’estàs fent gran però ves amb compte, eh. Res de fer-vos fotografies rares, que hi ha gent amb molt mala intenció. I que no us omplin el cap amb això de ser models, que després us il·lusionareu i aquestes coses no són tan fàcils ni tan boniques com semblen, i a més…”. “Sí, mama, no pateixis, tu no et preocupis. Marxo que la Rita m’espera!”. Mentre m’endinsava al bosc tota sola la mirada de la mare em seguia des de la finestra. No facis cas al llop, em deien els seus ulls.

I així va ser com aquell càlid dia de maig, caminant alegrement entre els arbres del bosc, em vaig trobar el llop. El llop tenia la cara de models de siluetes esveltes i cossos perfectes; la mirada de superioritat de la meva companya Eva quan la seva foto havia sortit a la revista de moda de l’institut; i la veu del fotògraf que ens explicava les històries de les models que havia portat a la fama amb les seves fotografies. El llop em va mostrar un camí d’èxit, bellesa i perfecció que mai abans havia vist. Em va ensenyar una ruta plena de promeses tan temptadores que em van fer oblidar tota la resta, incloses les advertències de la mare. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar aquell camí. Si m’hagués girat una última vegada abans d’endinsar-me per aquell nou sender, hauria vist el somriure malèvol del llop i potser hauria evocat les paraules de la mare. Potser llavors hauria tirat enrere. Però no ho vaig fer.

Aquell dia va començar el meu llarg i solitari viatge per la ruta enganyosa que m’havia indicat el llop. La ruta em portava cap a casa l’àvia, el meu objectiu: volia ser tan bonica i perfecta com les noies de les fotografies que havia vist. Volia que em miressin amb admiració i estava convençuda que sense un cos perfecte mai aconseguiria cap dels meus objectius: qui voldria contractar una periodista baixeta i rodanxona? Qui es fixaria en algú com jo, amb unes cames ben robustes i una cintura amb prou feines insinuada? Però si canviava una mica, només una miqueta, potser tindria alguna oportunitat. Hauria de fer alguns sacrificis, és clar, hauria de deixar de menjar el meu pastís de xocolata preferit i apuntar-me a fer algun esport… Però valdria la pena. Quan fos bonica i aconseguís tot el que volgués, tot hauria valgut la pena.

La majoria de persones creuen que quan agafen un camí equivocat o es perden pel bosc se n’adonen de seguida. Veuen que no reconeixen aquell camí, o que els arbres tenen branques recargolades i tètriques, i saben que s’han equivocat. Jo no ho vaig saber fins massa tard. Durant dos anys, vaig estar caminant per una ruta que s’anava fent més i més difícil. Cada vegada estava més obsessionada amb la idea que el meu cos era lleig i gros; i igual que els ulls se t’acostumen a la foscor quan el sol està amagat, els meus ulls es van acostumar a veure una imatge lletja i deformada cada cop que em mirava en un mirall. Vaig començar a menjar cada vegada menys i quan em vaig cansar de les mirades reprovadores de la mare quan veia el meu plat mig buit, vaig començar a inventar-me excuses per no haver de fer els àpats amb la família: que si havia anat a sopar amb la Rita, que si avui em podia quedar a dinar a l’escola, que si em feia molt mal la panxa… Però per molt que m’hi esforçava, mai n’hi havia prou. El camí va començar a ser cada cop més relliscós per les discussions constants que tenia amb els meus pares, fosc per les meves notes de l’escola que empitjoraven (i amb elles els meus somnis de periodista), i costerut pel cansament cada cop més intens que s’apoderava de mi. I mentre tot això succeïa, el llop corria veloçment cap a casa l’àvia, preparat per esmicolar tots i cada un dels meus somnis amb les seves urpes afilades.

Quan vaig arribar a casa l’àvia, dos anys més tard, amb prou feines era una ombra de la Caputxeta que havia sigut. Era un sac d’ossos pàl·lid i demacrat que intentava fer veure que tot anava bé. Recordo que era el mes de juny, acabava de fer la selectivitat i estava a punt de marxar a l’esperat viatge que havíem organitzat la Rita i jo per a aquell estiu. Recordo que tornava de córrer per la platja quan de cop la visió se’m va tornar borrosa i al meu voltant tot va deixar d’existir. Quan vaig tornar a obrir els ulls em sentia marejada i un senyor vestit amb l’uniforme dels serveis d’emergència m’estirava a la llitera d’una ambulància per portar-me a un hospital. Totes les meves queixes sobre que allò no era necessari van ser ignorades, i unes hores més tard estava a un box d’urgències amb els meus pares al costat i una doctora que disparava preguntes a tort i a dret. Síncope vasovagal, va ser el diagnòstic que em van fer; però la mirada de la doctora mentre entrava per la porta del box amb els papers de l’alta i un nou metge al seu costat em va fer pensar que això no era tot.

I va ser en aquell precís moment, en el petit box del servei d’Urgències, quan finalment vaig entrar a casa l’àvia i vaig descobrir que, disfressat de tots els meus somnis i il·lusions i estirat al llit de l’àvia, hi havia el llop. Tenia mirada burleta de qui sap que t’ha enganyat i t’ha fet mal a propòsit, i a la mà un informe mèdic amb el diagnòstic de trastorn de conducta alimentària.

Els metges em van explicar que les coses no estaven bé, que tenia una malaltia que m’havia portat a obsessionar-me amb el menjar i el cos, però que em podia recuperar començant immediatament un tractament mèdic i psicològic. Els meus pares em miraven amb un somriure forçat, i m’asseguraven que ens en sortiríem, mentre m’acariciaven el cap. Però darrere de totes aquestes paraules jo només podia sentir la veu maliciosa del llop que em xiuxiuejava que la meva vida normal s’havia acabat, que no aniria de viatge aquest estiu, que potser ni tan sols començaria la universitat al setembre i que, per sobre de tot, mai seria bonica.

Durant dies i setmanes vaig cridar i vaig lluitar contra el llop amb totes les meves forces. La bellesa i la perfecció somiada durant tant de temps s’havien convertit en una maledicció. Casa l’àvia era una presó, i el llop el meu carceller particular. I a poc a poc em va anar vencent l’esgotament. Estava tan cansada i tenia tanta por que no era capaç d’obrir la porta i sortir corrents de casa l’àvia. Al meu voltant tot es movia a una velocitat vertiginosa entre psiquiatres, psicòlegs i grups de suport, però jo em sentia immobilitzada sota la mirada penetrant del llop. Així que em vaig limitar a arraulir-me en un racó de la casa i resistir.

Vaig passar molts dies presonera dins de casa l’àvia. Van ser dies plens de discussions a casa, de mirades d’impotència entre els meus pares i els meus germans i de discursos severs pronunciats per metges de bata blanca. Els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos, però jo, arraulida en un racó de casa l’àvia, no notava el pas del temps. Fins que un dia, un soroll estrepitós em va fer aixecar al cap. El soroll provenia de fora, d’aquell món exterior que a poc a poc havia anat oblidant, i era el soroll d’algú que intentava esbotzar la porta de casa. Incapaç d’apartar la mirada, vaig veure com les frontisses es desenganxaven, la fusta es doblegava sota la força de les batzegades i finalment, la porta queia a terra. Una silueta fosca es retallava entre els rajos del sol que feia tant de temps que no veia. Era una figura corpulenta, vestida amb pells i armada amb una escopeta. Era el caçador.

En la majoria de contes, expliquen com el caçador entra a casa i mata el llop per tal de treure l’àvia de dins la seva panxa. Expliquen com salva la Caputxeta i com fa desaparèixer per sempre aquella amenaça. En el meu cas, no va ser ben bé així. El caçador no va dir res, ni una sola paraula. Tampoc va tocar al llop, de fet ni tan sols s’hi va acostar. No va fer falta. El caçador m’havia obert la porta i això era tot el que jo necessitava. Traient energies d’algun racó profund del meu cos, vaig aixecar-me i vaig sortir corrents cap a fora. Vaig córrer molta estona desfent el camí que en el seu moment havia fet. Els arbres m’esgarrapaven la cara i el fang em feia relliscar i caure però jo només volia posar tanta distància com fos possible entre el llop i jo. Vaig córrer fins que casa l’àvia va quedar amagada entre els arbres i els udols del llop es van deixar de sentir. Vaig córrer i córrer. I no vaig mirar mai enrere.

Els contes no solen explicar el viatge de la Caputxeta de tornada cap a casa. L’ometen, creient que és un detall sense importància. No tenen en compte que el camí de tornada pot ser igual o més dur que l’inicial. El meu viatge de tornada a casa va ser llarg i hi va haver més relliscades del que m’agrada reconèixer. Un parell de vegades em vaig desviar de camí i gairebé caic per un esvoranc. Una altra vegada vaig agafar una senderola equivocada que em va portar a albirar a la llunyania casa l’àvia. Fins i tot alguns cops em va semblar sentir la malèvola rialla del llop entre els arbres. Però un dia, vaig aixecar els ulls del terra del camí i vaig veure que em trobava en una zona del bosc coneguda. Aquell camí de terra amb plataners a banda i banda l’havia recorregut infinites vegades. Aixecant la mirada, vaig entreveure una estructura de pedra al fons de tot que coneixia molt bé. Havia tornat a casa.

Fa dos anys que vaig tornar de la meva llarga aventura pel bosc i m’alegro d’estar de nou a casa. Des de llavors, han canviat moltes coses. Els esguards de preocupació dels meus pares s’han convertit en mirades d’orgull quan vaig entrar a la carrera de Periodisme un any més tard. Les discussions sobre el menjar han estat substituïdes per les queixes sobre els videojocs del Max que envaeixen la nostra habitació. I la por que m’havia paralitzat durant tant temps s’ha transformat en ganes de recuperar tot el temps perdut. Han sigut bons canvis.

Sovint encara penso en aquella aventura. Penso en el caçador, aquell heroi desconegut que va obrir la porta de la meva presó. Mai vaig arribar a saber qui era. Mai li vaig veure la cara ni vaig sentir la seva veu. Mai vaig arribar a donar-li les gràcies. Algunes nits, tanco els ulls i intento donar un rostre a aquella figura fosca retallada contra la porta de casa l’àvia. A vegades li poso la cara dels pares, l’Òscar o el Max, la família que no va deixar de buscar-me i buscar-me mentre jo estava perduda al bosc. Altres cops té la cara dels metges seriosos que van insistir tantes vegades a tirar endavant malgrat la meva indiferència. Alguns cops té la cara de la Rita, quan venia cada tarda de divendres a casa, a mirar pel·lícules amb mi. Un cop fins i tot vaig gosar posar-li la meva cara, la cara d’una Caputxeta més valenta i forta que es va negar a quedar-se la resta de la seva vida tancada en aquella presó. Però potser no cal posar-li una cara al caçador. Potser està fet de petits trossets de totes aquelles persones que em van donar la mà durant el meu viatge.

Tornar a sortir sola al bosc després d’aquella llarga aventura no va ser fàcil. Al principi tothom tenia por: els pares, els metges, els amics i sobretot jo. Recordo que el primer dia que em vaig tornar a endinsar sola entre els arbres em tremolaven les cames i amb prou feines vaig avançar uns quants metres, sense perdre mai de vista casa meva. Però a poc a poc vaig anar superant la por i els passejos es van convertir en excursions i fins i tot en acampades amb amics. Això no vol dir que la por hagi estat oblidada del tot. A vegades encara em trobo el llop al bosc i tinc por. Veig com m’observa amagat entre els arbres i com somriu ensenyant-me els ullals. Sé que espera un moment de debilitat per tornar-me a enganyar com va fer aquella primera vegada. Però amb el temps he après a passar pel seu costat sense mirar-lo, i a recordar les advertències de la mare per no tornar a perdre’m mai més. O això espero.

Sempre hi haurà llops al bosc. Llops en forma de cossos perfectes, diners fàcils o promeses de grandesa. Llops que esperaran innocents Caputxetes que passin pel seu costat per enredar-les i empresonar-les a casa l’àvia. Però per sort també hi haurà mares sàvies i valents caçadors. I supervivents que, com jo, explicaran la seva aventura al món perquè els seus erros no caiguin en l’oblit. I potser així, algun dia aconseguirem que totes les Caputxetes arribin als seus somnis pels seus propis camins.

Activitats de promoció de la llengua catalana a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, primavera 2020

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona,
organitza cada any una sèrie d’activitats de promoció de la llengua catalana adreçades als
estudiants i al conjunt de la comunitat universitària.

Campus Clínic

XXVI Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut: obert a la participació d’alumnat, professorat i personal de tot el recinte del Clínic, és a dir, universitat, hospital i instituts associats. Té una modalitat de prosa curta i una de poesia. El termini per presentar-s’hi acaba el 3 d’abril.

II Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria del Campus Clínic: per a l’alumnat del
grau d’Infermeria del Clínic que hagi elaborat el treball final de grau en català. El termini per
presentar-s’hi també acaba el 3 d’abril.

 

Campus Bellvitge

Concurs literari Lletres de Maig 2020: premi al millor relat curt, que aquest any ha d’estar
dedicat als trastorns alimentaris. S’adreça als estudiants de qualsevol grau de Bellvitge i el termini per lliurar originals acaba el 30 d’abril.

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria de Bellvitge: ja és el sisè any que
s’organitza aquest concurs per a l’alumnat d’Infermeria del Campus i té una gran participació.
Els treballs s’han d’enviar abans del 2 d’abril.

V Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Odontologia: tots els estudiants d’Odontologia
que escriguin i defensin el TFG en català estan cridats a participar-hi. Només cal que a l’hora de lliurar el treball en presentin una còpia per al concurs (11 de juny).

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG de Podologia: en la mateixa línia de fomentar l’ús
de la llengua catalana i de promoure’n la qualitat, es dona un premi al millor TFG de Podologia, des d’aquest punt de vista. El termini per presentar-s’hi s’acaba el 29 de maig.

 

Les bases estableixen quan es farà públic el veredicte del jurat i quan es farà l’entrega de
premis, que serà o bé per la diada de Sant Jordi o bé durant els actes de graduació de cada
ensenyament, segons el que es determina en cada concurs.

Convocatòria de dues beques de dinamització lingüística

Els Serveis Lingüístics convoquen dues beques de col·laboració extraordinàries per desenvolupar tasques de dinamització lingüística als centres de la UB, en el marc de la Xarxa de Dinamització Lingüística. Els estudiants que obtenen les beques de dinamització lingüística participen en la difusió de serveis i recursos lingüístics, col·laboren en accions de de promoció del català, dinamitzen la Borsa d’intercanvi lingüístic i el programa d’activitats culturals i també ajuden en l’orientació a l’alumnat sobre cursos de llengua i recursos lingüístics.

En aquesta convocatòria extraordinària hi ha dues beques de dinamització lingüística: una per a les facultats de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i Medicina i Ciències de la Salut i l’altra per a les facultats de Filologia, Matemàtiques i Informàtica, Filosofia i Geografia I Història.

Si us interessa la dinamització i la promoció de la llengua catalana i del multilingüisme, us animem a presentar-vos-hi:

Convocatòria i sol·licitud: ho trobareu aquí.

Termini: fins al 23 de juliol de 2019.

Obres guanyadores del XXV concurs literari del Campus Clínic

La Maria Teresa Guarro i la Clara González, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Els premis es van lliurar el passat 29 d’abril i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Categoria de poesia, 8 de març, de Clara González

Sona el despertador,
l’apago i torna a sonar,
l’apago i ara m’aixeco,
em vesteixo i a esmorzar.

L’aixeta i aigua freda,
com les dosis de realitat
amb què ens topem cada dia:
avui ens hem de despertar.

Al metro la línia vermella,
va més plena del normal.
Dreta trec el meu llibre,
però al voltant mòbils i caps.

Entra una noia rosseta,
dempeus al meu costat,
treu un llibre de la bossa
i llegeix al meu davant.

No li veig bé la cara,
però de sobte ja em cau bé,
somric sense mirar-la,
bonic esdeveniment.

Es tornen a obrir les portes,
pugen adults i nens,
i una dona ampla d’espatlles
amb un llibre gros groguenc.

I en aquell metre quadrat,
les tres llegim tranquil·les,
guardo la imatge a la memòria,
i somric com de petita.

Tant de bo un ull curiós
que vegi la imatge de fora,
que fotografiï aquest moment,
i el viralitzi en un moment.

Tres dones llegint al metro,
qui ha dit intel·lecte i ideals.
Tres dones lluitant en cos,
ànima, ment i sororitat.

Curiosa aquesta escena,
i tant de bo no ho fos tant.
Menys internet, més intel·lecte,
menys perdre temps, més amistat.

Curiosos els caps dins els llibres,
sinònim de la lluita i lleialtat.
Clamem respecte, la no-violència,
però sí la lluita i llibertat.

Curiós l’ull que ens fotografia.
Sinònim d’amor i comprensió,
clamem igualtat: no al masclisme.
Volem ja la rebel·lió!

Curiosa la ment que viralitza
la fotografia que ningú ha fet,
L’ull és meu i aquesta escena,
d’ara i per sempre,
també.

Categoria de prosa, Dolç passat, de Maria Teresa Guarro

Avui és un dels dies que més li agrada de l’any. Sap que acabarà la jornada exhausta, que no tindrà forces per aixecar-se del sofà una vegada arribi a casa i que el seu cos se’n ressentirà els següents dies. Però també sap que valdrà molt la pena. A l’obrador ja fa dies que treballen sense parar al ritme dels últims èxits musicals de Radio 3. Darrere el taulell, ocupen les seves posicions les dependentes, que uniformades amb l’elegant vestit blau marí que fa joc amb el rètol de la botiga, es faran un tip d’anar cap amunt i cap avall amb els encàrrecs. Les aromes de xocolata, fruita caramel·litzada i mantega s’escampen per tot l’establiment, creant el que ha estat sempre el perfum de la seva vida. L’aparador llueix més que mai amb els colors vius i brillants de les mones de fruita, el suculent marró de les de xocolata, els pollets de feltre i les plomes decorant totes les creacions i tot un reguitzell d’ous de totes les mides, colors, formes i motius. Però aquest any les veritables protagonistes són les figures de xocolata amb formes d’animals que s’han aventurat a fer per primera vegada. Fa dies que es fixa en com, en sortir de l’escola, els nens i les nenes s’aturen a mirar l’aparador i es queden embadalits davant d’aquells animals de granja fets amb tanta gràcia.

El rellotge de cucut que ja fa gairebé cent anys que marca el transcurs del temps en aquella pastisseria, marca les set. I tot seguit, la Rosa, la mestressa i ànima de l’establiment, aixeca la persiana.

– Bon dia i bona Pasqua senyora Rosa! – fa en Pere, que com cada any és el més matiner.

I en Pere li explica feliç que aquest any tota la família es reuniran a l’Ametlla de Mar, que el seu fillol ha fet cinc anys i que està segur que li encantarà la figura del porquet que li ha comprat. Més tard arriben la Maria, la Roser i l’Angelina, les seves amigues de tota la vida. Sempre passen a saludar-la ben d’hora cada diumenge. Ja ho feien quan la Rosa tenia deu anys i passava gran part de diumenges i festius entre la botiga, on ajudava la seva mare a embolicar paquets i s’encarregava que els pots de l’expositor estiguessin sempre a vessar de caramels i confits de tot tipus, i l’obrador, on trastejava i remenava tot el que trobava i també, on quedava bocabadada observant com el seu pare treballava amb gran delicadesa cada una de les seves elaboracions. Ja ho feien aquell trist i gris hivern dels seixanta en què el pare va emmalaltir i va haver de deixar la feina, i uns mesos més tard, la mare va morir sobtadament i ella es va veure obligada a agafar les regnes del negoci familiar. Ho havien fet sempre i, ara, amb seixanta-un anys totes elles, ho continuen fent.

El matí va avançant i la botiga esdevé un contínuum de gent que entra amb les mans buides i surt amb una mona sota el braç desitjosa de ser desembolicada per alguna persona estimada. Li fa especial il·lusió quan la Núria ve a recollir una petita mona de sara coronada per un també petitet ou de xocolata. La Núria, aquell napbuf de trenes pèl-roges que tantes vegades havia vist jugant carrer amunt i carrer avall, convertida ja en tota una dona, s’estrena avui com a padrina del nebot. Tota ella emana felicitat i emoció.

De sobte, percep una alenada de perfum carregós que per uns segons s’apodera de cada cantonada de la botiga: el vanitós matrimoni Alberich ha arribat. Són segurament els seus clients més rics i poderosos, aquell tipus de persones a qui agrada que tothom sàpiga la seva situació privilegiada. Cada any gasten un dineral per fer que les seves mones siguin l’enveja de tot el veïnat. La Rosa està fent el nus de l’últim dels seus paquets quan veu com un grup de vailets es comença a concentrar al carrer davant de l’aparador. Al senyal del director, entonen una cançó.

Primavera endins,
Pasqua i caramelles.
Tots cantem units
jovials i alegres.

Perquè avui el Crist de l’amor triomfa,
i a tots ben units escamparà joia.
Sortiu tots, veniu,
escolteu feliços cants jolius festius
de Pasqua florida.

La cantada de caramelles. Temps enrere li sabia greu perquè en passar el matí tancada a la botiga, se la perdia sempre. Només algun any comptat quan el seu fill cantava s’havia escapat momentàniament de la botiga per apropar-se a algun dels llocs on encadenaven unes quantes cançons. Per sort, des que era el seu fill qui s’encarregava d’organitzar-les i qui dirigia la cantada, li dedicaven un parell de cançons ben bé davant de la pastisseria. Surt corrents, tot carregant una safata plena de galetes i xocolata que els caramellaires ja esperen amb delit. Aprofita per abraçar el seu fill i el seu home, que segueix el recorregut de la cantada tot repartint flors als transeünts a canvi d’alguna pesseta.

El cucut canta la una. La pastisseria està molt transitada però ella s’amaga un instant darrere la cortina que separa la botiga de l’obrador per assaborir aquell moment. El rebombori dels clients que encaixen de mans o s’abracen desitjant-se una bona Pasqua, que parlen fort i que riuen joiosos. L’aroma dolça que tot ho recobreix, les prestatgeries que a poc a poc es van buidant, la mona com a motiu per reunir-se amb amics i familiars, per compartir moments. El negoci que havien començat els seus avis estava més viu que mai. I tot això, la feia feliç, molt fel…

De cop, un atac de tos la desperta i torna a la realitat. Una mica desorientada, encén el llum de la tauleta de nit i mira el rellotge. És la una. Però de la matinada. I de l’any 2019. I ella té 90 anys. I ja en fa molts que la pastisseria va tancar. Al seu lloc, una botiga artificial i freda de fundes de mòbil. Tus fort i durant tanta estona que la Mariana treu el cap per la porta de la seva habitació.

– Señora Rosa, ¿está bien? ¿Quiere que le traiga el inhalador?

I amb dos pufs els seus bronquis s’obren una mica i a poc a poc es va recuperant. Sap que li costarà tornar a adormir-se. Com totes les nits que somia amb la botiga. I, com un ritual, demana a la Mariana que li acosti la seva capseta. I quan ella s’esvaeix, l’obra i escampa totes aquelles fotografies i retalls de diari pel seu llit. I recorda. Es recorda a ella de petita amb una d’aquelles paperines plenes de xocolata negra fosa que el seu pare li preparava i que tenien un petit forat per on regalimava aquell líquid marró fort que tant la fascinava. Es recorda a ella de jove passant hores i hores darrere el taulell. Eren molts els balls que s’havia perdut perquè havia de treballar, eren moltes les vegades que li deien «Ai Rosa, tot el dia aquí tancada, no trobaràs cap home». Però al final, el va trobar. I va ser on havien passat moltes de les coses importants de la seva vida: a la pastisseria. Es recorda a ella ajudant la seva mare entre aquelles quatre parets on anys més tard va criar el seu fill. Es recorda a ella sempre envoltada de gent disposada, amb un somriure sincer, a trobar el millor producte per a cada client. Es recorda a ella, tan elegant com havia estat, regentant un dels comerços més emblemàtics del barri. Es recorda, es veu i es reconeix. No com ara.

Ara, en tirar a un cantó llençols i manta, el que veu és un cos gran, inútil i degenerat. Tant, que no pot ni caminar. Encara menys baixar les deu escales que la separen del carrer. Ai, el carrer, com el troba a faltar. Fa gairebé tres anys que no hi passeja. Només surt de casa per anar al metge, activant prèviament tot un circuit de transport sanitari que la puja a bscar al seu pis i la carrega fins a la furgoneta. S’ha penedit tantes vegades de negar-se a operar-se els genolls. Ara el seu cos ja no suporta ni alçar-se. Per anar del llit al sofà, tota la distància que recorre en el seu dia a dia, la Mariana la munta a una mena de grua. Sort que no es veu en cap mirall mentre ho fa. S’ha tornat totalment dependent. Ella, que sempre havia fet i desfet com havia volgut.

El pitjor de tot plegat és, però, la soledat. Els seus pares, el seu home, les seves tres amigues de l’ànima, gran part de la clientela de la botiga. Tothom havia mort. També, i el que la va acabar d’ensorrar del tot, el seu fill, que es va matar en un accident de trànsit. Ja no queda cap de les persones que ha estat important a la seva vida. Ella és passat, però continua viva. És cert que la Mariana està sempre pendent d’ella, se’n preocupa molt i la tracta amb l’afecte i l’estima que han anat cultivant al llarg dels anys. Però al cap i a la fi, és la seva feina. De vegades li porta croissants del forn de davant. No valen un duro: són industrials, pastosos i s’enganxen al paladar. Tot i així, fa l’esforç de menjar-los. Ai, si la Mariana hagués provat els croissants que veníem nosaltres… Qui sí que intenta venir tant com pot és la Núria, encara amb la cabellera pèl-roja recollida amb una trena. Quan ve acompanyada pels seus fills, nota que li transmeten una mica de la seva alegria. Tant de bo a casa hi hagués hagut criatures que il·luminessin els dies més foscos. Sovint també la ve a veure la doctora, sobretot a l’hivern que és quan més aguditzacions fa de la seva bronquitis crònica. És una dona jove plena d’energia, molt atenta i empàtica que s’interessa per ella. Sap que té molt arrelat aquest sentiment de soledat i a vegades es queda una bona estona conversant amb ella, preguntant-li coses sobre la pastisseria i el seu passat, buscant que li brillin els ulls. L’última vegada la Mariana va explicar a la doctora que últimament perdia més la memòria i que de vegades preguntava quan arribaria la seva família. La doctora li va preguntar si volia que la visités un especialista per intentar frenar una mica el procés. La Rosa de seguida es va imaginar una altra vegada tot el tràngol per als que l’havien de carregar escales amunt i avall. Ho va rebutjar amablement. Probablement preferiria no recordar res del seu passat. Potser així, si no fos conscient del que havia arribat a ser, ara no li faria tant mal existir.

Ordena de nou totes les fotografies i retalls de papers i ho col·loca ordenat dins la capsa. La deixa a la tauleta de nit. Apaga el llum. I llavors tanca els ulls molt fort per evitar que se li escapin les llàgrimes. Tanca els ulls molt fort i desitja no tornar-los a obrir mai més.

Benvinguda a les facultats de Medicina i Ciències de la Salut i Farmàcia i Ciències de l’Alimentació

Setembre de 2018

Tot són novetats per als nois i noies que comencen els estudis: una vegada triat el grau i resolts els tràmits de matriculació, assisteixen a una primera sessió, més o menys solemne, on se’ls dona la benvinguda i se’ls informa de les característiques principals del seu ensenyament.

A més de caps d’estudis i professors, desfilen per la sala representants dels serveis universitaris, que els aboquen una pluja de dades sobre laboratoris, aularis, biblioteques, instal·lacions esportives, cursos d’idiomes, clubs de feina, associacions d’estudiants, beques, aules virtuals, targetes, carnets, contrasenyes, etc. Cal suposar que, de mica en mica, a mesura que els necessiten, els estudiants aprenen a orientar-se per tots aquests espais reals i virtuals.

Campus de l’Alimentació de Torribera. Santa Coloma de Gramenet

La intervenció dels Serveis Lingüístics en aquestes sessions està dedicada a presentar els serveis i recursos relacionats amb les llengües que ofereix la UB. Al cap i a la fi, tota l’activitat universitària es realitza mitjançant la llengua, des de llegir articles, fins a escriure treballs, discutir temes o exposar continguts a classe. Les habilitats per comunicar-se, oralment o per escrit, i el domini de les llengües tenen molt a veure amb l’èxit acadèmic.

Conscients de la importància d’aquest fet, presentem una pàgina web on hi ha indexats els recursos lingüístics que pensem que poden ser més útils per als estudiants dels camps de la salut i l’alimentació. També repartim una postal amb un resum d’aquesta informació i, sobretot, l’adreça web per arribar a la pàgina en qüestió en qualsevol moment.

Què ofereix, doncs, la Universitat en aquest camp? Vegem-ne alguns exemples:

— Informació de la llengua de la docència de cada assignatura de grau o màster.
Exigències i requeriments lingüístics per fer un grau, un màster o per participar en un programa d’intercanvi.
— Informació sobre cursos de llengües i acreditacions.
— Criteris i recomanacions per a la redacció de treballs acadèmics.
— Accés a diccionaris i vocabularis especialitzats.
— Informació sobre activitats d’acollida d’estudiants internacionals i activitats de promoció del català.