Guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2022 del Campus Bellvitge

La guanyadora del premi literari Lletres de Maig 2022 del Campus Bellvitge ha sigut la Catalina Miranda Zamorano, una estudiant de Medicina. El tema era la mort digna i en aquest relat explica com un estudiant reflexiona sobre la vocació, el dol propi i aliè, i la voluntat d’ajudar els altres a morir bé.

DOLOR EN TEMPS DE COVID

«Propera parada: Hospital de Bellvitge» van ser les primeres paraules que va entendre amb claredat aquell matí l’estudiant de Medicina que es dirigia en metro a la facultat després de tants mesos de confinament. Amb el pensament encara submergit entre els llençols i la mirada perduda, rumiava dubtós on havia d’anar. A aquelles hores del matí encara romanen les seqüeles del silenci que després es perd amb el formigueig de la vida universitària en hora punta. El tràfic de gent pel campus encara no era aclaparador, però  la vida a l’hospital no s’atura mai, i l’ambient remorós s’imposava un cop sorties de la boca del metro.

L’estudiant no havia tingut temps ni de quadrar els horaris amb els seus amics per coincidir tots plegats a les pràctiques. Després de tants mesos sense veure’s, no va ser ni de bon tros una de les principals preocupacions que van tenir quan els van informar que podrien tornar a les aules. Les cares familiars, però mig tapades dels conserges, el van saludar amb un somriure als ulls i la naturalitat habitual. L’alumne va tornar el somriure com de costum, encara que res no fos com estava acostumat. Es va dirigir a l’armariet a deixar les pertinences, i la por d’haver-se oblidat de la contrasenya es va esfumar amb el gest automàtic de desblocar el cadenat mentre mirava per la finestra com acabava de sortir el sol per l’autopista del Prat.

Va deixar la motxilla amb la resta de les seves coses i es va posar la bata per sortir de l’edifici de l’aulari. Amb la llibreta i el bolígraf a la mà i el fonendo sobre el coll, es va dirigir a l’hospital amb pas ferm. Tots els seus records i coneixements sobre el que creia saber de medicina se li ennuvolaven al cap, mentre es preguntava si estava preparat per afrontar les pràctiques. Una sensació agredolça s’apoderava del seu inconscient, una barreja de ganes i feresa li removien l’estómac. Eren unes simples pràctiques com a estudiant de medicina a un hospital, oi? És que per a ell en aquell hospital només uns mesos abans havia presenciat el fenomen més fatídic de la seva breu vida. La covid no només s’havia endut el paper de vàter dels supermercats, els exàmens presencials o la salut mental del jovent. També s’havia endut el seu pare.

Qui havia rebut la trucada era la seva mare. Tant de bo hagués estat ell, perquè ella mai havia sabut encaixar les males notícies. Podríem dir que ella era més de comunicar-les, o això és el que deia la seva àvia paterna, que sempre havia titllat la mare de xafardera. Si més no, quan es queixava de les coses banals de la vida o s’assabentava abans que ningú sobre què li havia dit no sé qui sobre qualsevol cosa. Pel que fa a la mare, que curiosament havia declarat en diverses ocasions que ja no estimava el pare com abans, se li va acabar de trencar el cor, quan, després d’haver-lo vist vint-i-set dies ingressat, va escoltar la frase: «El seu marit ha traspassat aquesta nit.» La sentència va ser clara i concisa. Irònic, perquè va venir seguida d’una estela de foscor i confusió en les seves vides.

Ja havien passat més de sis mesos. Havia sigut una de les primeres víctimes de la negligència en la gestió de les residències, on el pare treballava d’infermer. I, com si no fos prou, també havia sigut el protagonista d’un dels pics dels famosos gràfics que havien protagonitzat la primera onada de la covid. Però no volia que la marea d’emocions d’aquell record dolorós l’aclaparés durant tot el dia. La passió que s’havia de transformar en el seu ofici era només una il·lusió harmoniosa en un món esquerp que no podia estar més allunyat de la realitat. El futur incert, la falta de motivació personal, la soledat de la quarantena i la dolorosa pandèmia, cada vegada pesaven més que la resta. Però ara tenia una inquietud més imminent que tots aquells pensaments intrusius que l’envaïen a cada passa: on havia d’anar.

Cada vegada que canviava de servei havia de passar l’embull de trobar la planta correcta, jugar a fet i amagar fins a trobar el tutor i ser prou valent per dirigir-se a l’equip amb naturalitat. Es posava nerviós amb aquelles tasques aparentment senzilles, li suaven les mans i es notava el clatell xop només de pensar-hi. Afortunadament, de moment, només s’havia de preocupar per ser educat i respondre les preguntes.

Amb les presses, i havent-se deixat l’identificador a la taquilla, va travessar el control de seguretat sense que li fessin cap mena de pregunta. Se li fa estrany fins que recorda que, implícitament en la seva vestimenta, du «el pas bata blanca». Continua   avançant. Cares familiars a tot arreu, i alhora no és capaç de reconèixer cap rostre. Les FFP2, les bates i els EPI inunden el panorama i fan que l’atmosfera que es respira a l’edifici sigui de tonalitats encara més blanques. Li cal fer una corredissa imprudent per arribar a posar el peu a l’ascensor abans que no es tanquin les portes.  Mentre pugen, hi identifica un zelador, dos infermers o auxiliars, dues residents i probablement una administrativa. L’ascensor estava dissenyat perquè hi cabés una llitera sencera, però en aquelles  situacions sempre sentia que les parets li queien a sobre i tot es feia més petit al seu voltant. Va sentir un clinc; era el seu pis; es va acomiadar dels seus companys de recorregut i futurs col·legues de professió empetitint els ulls i movent el cap enrere. No el van gairebé mirar, però algú va murmurar un «adeu» sota la mascareta, mentre ell pràcticament desapareixia pel passadís de la planta de quiròfans. Els de recepció molt amablement, tot i que amb cara d’haver-ho fet centenars de vegades,  li van indicar on havia d’anar, i va entrar al vestuari. Es va posar un d’aquells pijames liles que semblen tan còmodes, però que et fan sentir mig nu i com si estiguessis d’anar per casa, perquè  sempre van una mica grans.

El quiròfan que li havien assignat era el 22. Bon número, va pensar. Faltava mitja hora perquè comencessin les intervencions, així que va decidir voltar pel lloc amb molta cura, encara que amb una llibertat relativa fins que no trobés l’equip assignat. Es movia lentament, calculant cada passa que feia per no emprenyar els que sí que tenien alguna tasca assignada en aquell mar de gent preparant-se per operar. El panorama de les habitacions es presentava amb alguns magatzems, sales de  descans, despatxos, i la sala d’espera del preoperatori. Va ser aquesta última sala la que més li va cridar l’atenció. Al cap i a la fi, els pacients eren els protagonistes d’aquella  obra, i era el personal sanitari qui s’encarregava de fer la funció mentre ell es quedava en un racó com a públic. Cada pacient tenia assignat un quiròfan i un equip. Dit així, semblava una barbaritat. L’estudiant va quedar-se quiet contemplant l’escena que se li  presentava davant dels ulls. Entenia perfectament la fisiologia darrere la visió, però ara volia veure-hi més enllà. Volia veure qui s’amagava darrere de totes i cada una d’aquelles  lliteres amb llençols blancs esterilitzats. El protocol quadrat i quasi robotitzat dels treballadors l’allunyaven de la realitat. No és l’operació del quiròfan 22, és el pacient, és la persona a qui operen al quiròfan 22. Un a un va poder observar com  els zeladors anaven a buscar els pacients i se’ls enduien per començar les seves respectives cirurgies. Era el moment de l’actuació definitiva; els preparatoris eren qüestió del passat, només quedava expectant el paper que jugarien cadascun d’ells. Alguns tornarien, d’altres potser no; alguns de curats, d’altres, més malalts; alguns més lleugers, i uns altres amb el pes afegit de les males notícies sobre el que els havien trobat.

Continua llegint →

Convocatòria de sis beques de dinamització lingüística

Els Serveis Lingüístics convoquen sis beques de col·laboració per desenvolupar tasques de dinamització lingüística als centres de la UB, en el marc de la Xarxa de Dinamització Lingüística. Els estudiants que obtenen les beques de dinamització lingüística participen en la difusió de serveis i recursos lingüístics i en accions de promoció del català, col·laboren amb la dinamització de la Borsa d’intercanvi lingüístic i el CATclub i també participen en l’orientació a l’alumnat sobre cursos de llengua i recursos lingüístics.

En aquesta convocatòria ordinària hi ha sis beques de dinamització lingüística per desenvolupar la col·laboració de l’1 de febrer al 30 de juny de 2022 en diferents centres de la UB:

  • Facultats d’Educació i Psicologia
  • Facultats de Belles Arts, Informació i Mitjans Audiovisuals i Dret
  • Facultats de Física i Química, Biologia i Ciències de la Terra
  • Facultats de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i Medicina i Ciències de la Salut
  • Facultat d’Economia i Empresa
  • Facultats de Filologia, Matemàtiques i Informàtica, Filosofia i Geografia i Història

beques dinamització

Si us interessa la dinamització i la promoció de la llengua catalana i del multilingüisme, us animem a presentar-vos-hi.

Convocatòria i sol·licitud: en aquest enllaç.
Termini: fins al 15 de novembre de 2021.

Premis literaris de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut

Aquesta primavera les comissions de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut convoquen dos premis literaris.

Al Campus Clínic, l’històric Concurs Literari de Sant Jordi, que en la seva 27a edició, atorga dos premis, un a la millor obra en llengua catalana original i inèdita en prosa curta de temàtica lliure i un a la millor obra de poesia també de temàtica lliure. Des de la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Clínic s’anima a participar-hi tota la comunitat educativa de la Universitat de Barcelona i tots els professionals de l’àmbit mèdic, d’infermeria, d’administració i serveis generals de l’Hospital Clínic de Barcelona i instituts d’investigació associats.

La Comissió de Dinamització Lingüística del Campus de Bellvitge presenta el concurs literari Lletres de Maig, que premia el millor conte o relat curt, escrit en llengua catalana, relacionat amb el tema «La pandèmia de COVID-19».

Així com l’edició d’aquest any està dedicada a la pandèmia, el tema de l’any 2020 va ser el dels trastorns alimentaris. Els relats, barreja de ficció i de realitat viscuda, van interessar tant els membres del jurat, que van demanar als autors la possibilitat d’utilitzar-los per elaborar material docent i terapèutic per a la Unitat de Trastorns Alimentaris de l’Hospital de Bellvitge. Vuit dels concursants van acceptar de molt bon grat que les seves històries tinguessin una segona vida, al marge del premi literari.

Narració guanyadora del Concurs Literari Lletres de Maig 2020

Neus Busquets, estudiant de Medicina al Campus Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2020, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre els transtorns de la conducta alimentària. A continuació, us deixem el relat guanyador:

 

No facis cas al llop, de Neus Busquets

Qui no ha sentit mai el conte de la Caputxeta Vermella? El dels Tres Porquets o la Bella Dorment? La història de les set cabretes i el llop malvat que volia menjar-se-les? Hi ha contes que tots hem sentit alguna o altra vegada. A alguns ens els ha explicat la mare abans d’anar a dormir, altres els hem escoltat des de la falda de l’avi un diumenge a la tarda, o hi ha qui fins i tot els ha sentit dels llavis d’algun mestre quan era un marrec que tot just havia arribat a l’escola. Contes per a nens, amb un final feliç i una lliçó sobre la vida. Contes de personatges fantàstics i animals que parlen. Contes infantils, en diuen… Quina gran mentida. Tant de bo fóssim capaços d’obrir una mica més els ulls per veure totes les belles dorments, rínxols d’or i ratetes que escombren l’escaleta que viuen al nostre voltant. I llops ferotges. I bruixes malvades. Hi ha milers de personatges de contes que es passegen sota una disfressa pels carrers de la nostra ciutat. I jo en soc un. Em dic Caputxeta Vermella, i avui vinc a explicar-vos la meva pròpia història.

Vaig néixer en una petita casa al llindar d’un bosc de formigó i ciment, ara fa 21 anys. El meu bosc tenia arbres grisos amb portes i finestres, i rius de cotxes que el travessaven de punta a punta. Alguns arbres eren bells tarongers, com la Casa Batlló, altres alts pins, com la torre Agbar, però la majoria eren simples plataners que creixien cap al cel buscant una mica de llum i aire pur. Casa meva no era res de l’altre món, una més entre tants arbres de ciment, però allà hi vivíem els meus pares, els meus dos germans i jo. Era una casa petita, amb una sala d’estar atapeïda de quadres que només agradaven al meu pare, una habitació compartida entre el meu germà Max i jo, una hipoteca massa alta i uns veïns sorollosos al 3r 2a. Però malgrat tot, era casa nostra.

Durant quinze anys vaig viure tranquil·la i feliç a la nostra casa del bosc. La mare treballava en un bufet d’advocats i sempre tornava a casa carregada de papers sobre lleis i sentències que ningú de casa entenia quan ho intentava explicar. El pare deia que era un artista infravalorat, un diamant brut, però com que el sou d’un artista no descobert no ajuda gaire a tirar endavant una família nombrosa, treballava de professor fent classes de música a nens. Jo anava a l’institut del barri amb els meus germans, Òscar i Max, i somiava a convertir-me en periodista. Passava les tardes fent els deures diligentment, quedant amb les meves amigues per berenar i discutint amb el Max quan envaïa la nostra habitació amb els seus videojocs. Durant aquests quinze anys, vaig tenir una vida tranquil·la i fàcil. Fins que un dia, va començar la meva aventura.

El dia que els pares em van deixar anar sola al bosc per primer cop era un matí assolellat del mes de maig. Recordo que la mare i jo havíem discutit els dies anteriors pel book de fotografies que la meva amiga Rita i jo ens volíem anar a fer, i que ella trobava una pèrdua de temps. “Per què voleu anar a un estudi fotogràfic? Ja us les faig jo, les fotos, si voleu. Perdreu menys temps i menys diners, i les podreu pujar igualment a la pàgina aquella del mòbil”. “Instagram, mama, la pàgina aquella del mòbil es diu Instagram. I no pots dir-me això! El fotògraf és un professional, i la sessió de fotos és un regal que li han fet a la Rita per l’aniversari. És la nostra oportunitat per sortir a la revista de moda de l’insti, com va fer l’Eva. Va, mama…”. I al final ella va accedir. Tots els joves s’endinsen al bosc sols algun dia. Tots s’han d’enfrontar a les seves pròpies decisions, trobar el camí correcte i no fer cas al llop. Jo també ho havia de fer algun dia. I el meu dia havia arribat. Mentre jo em vestia amb la millor roba de l’armari i avisava la Rita que ens trobàvem a l’estudi al cap de deu minuts, la mare em mirava des de la porta i m’advertia del llop. “Maia, carinyo, t’estàs fent gran però ves amb compte, eh. Res de fer-vos fotografies rares, que hi ha gent amb molt mala intenció. I que no us omplin el cap amb això de ser models, que després us il·lusionareu i aquestes coses no són tan fàcils ni tan boniques com semblen, i a més…”. “Sí, mama, no pateixis, tu no et preocupis. Marxo que la Rita m’espera!”. Mentre m’endinsava al bosc tota sola la mirada de la mare em seguia des de la finestra. No facis cas al llop, em deien els seus ulls.

I així va ser com aquell càlid dia de maig, caminant alegrement entre els arbres del bosc, em vaig trobar el llop. El llop tenia la cara de models de siluetes esveltes i cossos perfectes; la mirada de superioritat de la meva companya Eva quan la seva foto havia sortit a la revista de moda de l’institut; i la veu del fotògraf que ens explicava les històries de les models que havia portat a la fama amb les seves fotografies. El llop em va mostrar un camí d’èxit, bellesa i perfecció que mai abans havia vist. Em va ensenyar una ruta plena de promeses tan temptadores que em van fer oblidar tota la resta, incloses les advertències de la mare. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar aquell camí. Si m’hagués girat una última vegada abans d’endinsar-me per aquell nou sender, hauria vist el somriure malèvol del llop i potser hauria evocat les paraules de la mare. Potser llavors hauria tirat enrere. Però no ho vaig fer.

Aquell dia va començar el meu llarg i solitari viatge per la ruta enganyosa que m’havia indicat el llop. La ruta em portava cap a casa l’àvia, el meu objectiu: volia ser tan bonica i perfecta com les noies de les fotografies que havia vist. Volia que em miressin amb admiració i estava convençuda que sense un cos perfecte mai aconseguiria cap dels meus objectius: qui voldria contractar una periodista baixeta i rodanxona? Qui es fixaria en algú com jo, amb unes cames ben robustes i una cintura amb prou feines insinuada? Però si canviava una mica, només una miqueta, potser tindria alguna oportunitat. Hauria de fer alguns sacrificis, és clar, hauria de deixar de menjar el meu pastís de xocolata preferit i apuntar-me a fer algun esport… Però valdria la pena. Quan fos bonica i aconseguís tot el que volgués, tot hauria valgut la pena.

La majoria de persones creuen que quan agafen un camí equivocat o es perden pel bosc se n’adonen de seguida. Veuen que no reconeixen aquell camí, o que els arbres tenen branques recargolades i tètriques, i saben que s’han equivocat. Jo no ho vaig saber fins massa tard. Durant dos anys, vaig estar caminant per una ruta que s’anava fent més i més difícil. Cada vegada estava més obsessionada amb la idea que el meu cos era lleig i gros; i igual que els ulls se t’acostumen a la foscor quan el sol està amagat, els meus ulls es van acostumar a veure una imatge lletja i deformada cada cop que em mirava en un mirall. Vaig començar a menjar cada vegada menys i quan em vaig cansar de les mirades reprovadores de la mare quan veia el meu plat mig buit, vaig començar a inventar-me excuses per no haver de fer els àpats amb la família: que si havia anat a sopar amb la Rita, que si avui em podia quedar a dinar a l’escola, que si em feia molt mal la panxa… Però per molt que m’hi esforçava, mai n’hi havia prou. El camí va començar a ser cada cop més relliscós per les discussions constants que tenia amb els meus pares, fosc per les meves notes de l’escola que empitjoraven (i amb elles els meus somnis de periodista), i costerut pel cansament cada cop més intens que s’apoderava de mi. I mentre tot això succeïa, el llop corria veloçment cap a casa l’àvia, preparat per esmicolar tots i cada un dels meus somnis amb les seves urpes afilades.

Quan vaig arribar a casa l’àvia, dos anys més tard, amb prou feines era una ombra de la Caputxeta que havia sigut. Era un sac d’ossos pàl·lid i demacrat que intentava fer veure que tot anava bé. Recordo que era el mes de juny, acabava de fer la selectivitat i estava a punt de marxar a l’esperat viatge que havíem organitzat la Rita i jo per a aquell estiu. Recordo que tornava de córrer per la platja quan de cop la visió se’m va tornar borrosa i al meu voltant tot va deixar d’existir. Quan vaig tornar a obrir els ulls em sentia marejada i un senyor vestit amb l’uniforme dels serveis d’emergència m’estirava a la llitera d’una ambulància per portar-me a un hospital. Totes les meves queixes sobre que allò no era necessari van ser ignorades, i unes hores més tard estava a un box d’urgències amb els meus pares al costat i una doctora que disparava preguntes a tort i a dret. Síncope vasovagal, va ser el diagnòstic que em van fer; però la mirada de la doctora mentre entrava per la porta del box amb els papers de l’alta i un nou metge al seu costat em va fer pensar que això no era tot.

I va ser en aquell precís moment, en el petit box del servei d’Urgències, quan finalment vaig entrar a casa l’àvia i vaig descobrir que, disfressat de tots els meus somnis i il·lusions i estirat al llit de l’àvia, hi havia el llop. Tenia mirada burleta de qui sap que t’ha enganyat i t’ha fet mal a propòsit, i a la mà un informe mèdic amb el diagnòstic de trastorn de conducta alimentària.

Els metges em van explicar que les coses no estaven bé, que tenia una malaltia que m’havia portat a obsessionar-me amb el menjar i el cos, però que em podia recuperar començant immediatament un tractament mèdic i psicològic. Els meus pares em miraven amb un somriure forçat, i m’asseguraven que ens en sortiríem, mentre m’acariciaven el cap. Però darrere de totes aquestes paraules jo només podia sentir la veu maliciosa del llop que em xiuxiuejava que la meva vida normal s’havia acabat, que no aniria de viatge aquest estiu, que potser ni tan sols començaria la universitat al setembre i que, per sobre de tot, mai seria bonica.

Durant dies i setmanes vaig cridar i vaig lluitar contra el llop amb totes les meves forces. La bellesa i la perfecció somiada durant tant de temps s’havien convertit en una maledicció. Casa l’àvia era una presó, i el llop el meu carceller particular. I a poc a poc em va anar vencent l’esgotament. Estava tan cansada i tenia tanta por que no era capaç d’obrir la porta i sortir corrents de casa l’àvia. Al meu voltant tot es movia a una velocitat vertiginosa entre psiquiatres, psicòlegs i grups de suport, però jo em sentia immobilitzada sota la mirada penetrant del llop. Així que em vaig limitar a arraulir-me en un racó de la casa i resistir.

Vaig passar molts dies presonera dins de casa l’àvia. Van ser dies plens de discussions a casa, de mirades d’impotència entre els meus pares i els meus germans i de discursos severs pronunciats per metges de bata blanca. Els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos, però jo, arraulida en un racó de casa l’àvia, no notava el pas del temps. Fins que un dia, un soroll estrepitós em va fer aixecar al cap. El soroll provenia de fora, d’aquell món exterior que a poc a poc havia anat oblidant, i era el soroll d’algú que intentava esbotzar la porta de casa. Incapaç d’apartar la mirada, vaig veure com les frontisses es desenganxaven, la fusta es doblegava sota la força de les batzegades i finalment, la porta queia a terra. Una silueta fosca es retallava entre els rajos del sol que feia tant de temps que no veia. Era una figura corpulenta, vestida amb pells i armada amb una escopeta. Era el caçador.

En la majoria de contes, expliquen com el caçador entra a casa i mata el llop per tal de treure l’àvia de dins la seva panxa. Expliquen com salva la Caputxeta i com fa desaparèixer per sempre aquella amenaça. En el meu cas, no va ser ben bé així. El caçador no va dir res, ni una sola paraula. Tampoc va tocar al llop, de fet ni tan sols s’hi va acostar. No va fer falta. El caçador m’havia obert la porta i això era tot el que jo necessitava. Traient energies d’algun racó profund del meu cos, vaig aixecar-me i vaig sortir corrents cap a fora. Vaig córrer molta estona desfent el camí que en el seu moment havia fet. Els arbres m’esgarrapaven la cara i el fang em feia relliscar i caure però jo només volia posar tanta distància com fos possible entre el llop i jo. Vaig córrer fins que casa l’àvia va quedar amagada entre els arbres i els udols del llop es van deixar de sentir. Vaig córrer i córrer. I no vaig mirar mai enrere.

Els contes no solen explicar el viatge de la Caputxeta de tornada cap a casa. L’ometen, creient que és un detall sense importància. No tenen en compte que el camí de tornada pot ser igual o més dur que l’inicial. El meu viatge de tornada a casa va ser llarg i hi va haver més relliscades del que m’agrada reconèixer. Un parell de vegades em vaig desviar de camí i gairebé caic per un esvoranc. Una altra vegada vaig agafar una senderola equivocada que em va portar a albirar a la llunyania casa l’àvia. Fins i tot alguns cops em va semblar sentir la malèvola rialla del llop entre els arbres. Però un dia, vaig aixecar els ulls del terra del camí i vaig veure que em trobava en una zona del bosc coneguda. Aquell camí de terra amb plataners a banda i banda l’havia recorregut infinites vegades. Aixecant la mirada, vaig entreveure una estructura de pedra al fons de tot que coneixia molt bé. Havia tornat a casa.

Fa dos anys que vaig tornar de la meva llarga aventura pel bosc i m’alegro d’estar de nou a casa. Des de llavors, han canviat moltes coses. Els esguards de preocupació dels meus pares s’han convertit en mirades d’orgull quan vaig entrar a la carrera de Periodisme un any més tard. Les discussions sobre el menjar han estat substituïdes per les queixes sobre els videojocs del Max que envaeixen la nostra habitació. I la por que m’havia paralitzat durant tant temps s’ha transformat en ganes de recuperar tot el temps perdut. Han sigut bons canvis.

Sovint encara penso en aquella aventura. Penso en el caçador, aquell heroi desconegut que va obrir la porta de la meva presó. Mai vaig arribar a saber qui era. Mai li vaig veure la cara ni vaig sentir la seva veu. Mai vaig arribar a donar-li les gràcies. Algunes nits, tanco els ulls i intento donar un rostre a aquella figura fosca retallada contra la porta de casa l’àvia. A vegades li poso la cara dels pares, l’Òscar o el Max, la família que no va deixar de buscar-me i buscar-me mentre jo estava perduda al bosc. Altres cops té la cara dels metges seriosos que van insistir tantes vegades a tirar endavant malgrat la meva indiferència. Alguns cops té la cara de la Rita, quan venia cada tarda de divendres a casa, a mirar pel·lícules amb mi. Un cop fins i tot vaig gosar posar-li la meva cara, la cara d’una Caputxeta més valenta i forta que es va negar a quedar-se la resta de la seva vida tancada en aquella presó. Però potser no cal posar-li una cara al caçador. Potser està fet de petits trossets de totes aquelles persones que em van donar la mà durant el meu viatge.

Tornar a sortir sola al bosc després d’aquella llarga aventura no va ser fàcil. Al principi tothom tenia por: els pares, els metges, els amics i sobretot jo. Recordo que el primer dia que em vaig tornar a endinsar sola entre els arbres em tremolaven les cames i amb prou feines vaig avançar uns quants metres, sense perdre mai de vista casa meva. Però a poc a poc vaig anar superant la por i els passejos es van convertir en excursions i fins i tot en acampades amb amics. Això no vol dir que la por hagi estat oblidada del tot. A vegades encara em trobo el llop al bosc i tinc por. Veig com m’observa amagat entre els arbres i com somriu ensenyant-me els ullals. Sé que espera un moment de debilitat per tornar-me a enganyar com va fer aquella primera vegada. Però amb el temps he après a passar pel seu costat sense mirar-lo, i a recordar les advertències de la mare per no tornar a perdre’m mai més. O això espero.

Sempre hi haurà llops al bosc. Llops en forma de cossos perfectes, diners fàcils o promeses de grandesa. Llops que esperaran innocents Caputxetes que passin pel seu costat per enredar-les i empresonar-les a casa l’àvia. Però per sort també hi haurà mares sàvies i valents caçadors. I supervivents que, com jo, explicaran la seva aventura al món perquè els seus erros no caiguin en l’oblit. I potser així, algun dia aconseguirem que totes les Caputxetes arribin als seus somnis pels seus propis camins.

Activitats de promoció de la llengua catalana a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, primavera 2020

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona,
organitza cada any una sèrie d’activitats de promoció de la llengua catalana adreçades als
estudiants i al conjunt de la comunitat universitària.

Campus Clínic

XXVI Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut: obert a la participació d’alumnat, professorat i personal de tot el recinte del Clínic, és a dir, universitat, hospital i instituts associats. Té una modalitat de prosa curta i una de poesia. El termini per presentar-s’hi acaba el 3 d’abril.

II Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria del Campus Clínic: per a l’alumnat del
grau d’Infermeria del Clínic que hagi elaborat el treball final de grau en català. El termini per
presentar-s’hi també acaba el 3 d’abril.

 

Campus Bellvitge

Concurs literari Lletres de Maig 2020: premi al millor relat curt, que aquest any ha d’estar
dedicat als trastorns alimentaris. S’adreça als estudiants de qualsevol grau de Bellvitge i el termini per lliurar originals acaba el 30 d’abril.

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria de Bellvitge: ja és el sisè any que
s’organitza aquest concurs per a l’alumnat d’Infermeria del Campus i té una gran participació.
Els treballs s’han d’enviar abans del 2 d’abril.

V Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Odontologia: tots els estudiants d’Odontologia
que escriguin i defensin el TFG en català estan cridats a participar-hi. Només cal que a l’hora de lliurar el treball en presentin una còpia per al concurs (11 de juny).

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG de Podologia: en la mateixa línia de fomentar l’ús
de la llengua catalana i de promoure’n la qualitat, es dona un premi al millor TFG de Podologia, des d’aquest punt de vista. El termini per presentar-s’hi s’acaba el 29 de maig.

 

Les bases estableixen quan es farà públic el veredicte del jurat i quan es farà l’entrega de
premis, que serà o bé per la diada de Sant Jordi o bé durant els actes de graduació de cada
ensenyament, segons el que es determina en cada concurs.