El passat 24 d’abril a l’Aula Magna de la Facultat de Química vam tenir el professor emèrit Claudi Mans fent una conferència amb motiu de la diada de Sant Jordi, convidat per la Comissió de Dinamització Lingüística de la facultat.
El dia de Sant Jordi no només es coneix perquè els carrers de la ciutat s’omplen de roses; sinó també perquè és el dia del llibre (un 23 d’abril va morir Josep Pla i és el dia en què es commemora la mort de Cervantes i de Shakespeare). A la Facultat de Química no volíem perdre l’ocasió —en una jornada on la literatura i els llibres hi són tan presents— per demostrar que els científics podem parlar molt bé sobre moltes coses i també sobre el llenguatge.
Claudi Mans —autor d’un bon repertori de llibres de divulgació científica tan coneguts com ara La truita cremada (2005); Els secrets de les etiquetes (2006); La vaca esfèrica (2008); Sferificaciones y macarrones (2010); La química de cada dia (2016)—, va triar per a la conferència un títol molt suggeridor: «Sofre orgànic, DDT inorgànic. Reflexió sobre la terminologia».
Va fer èmfasi en el valor dels termes i va mostrar situacions que es produeixen quan s’utilitzen de manera impròpia o fora del seu camp d’especialitat, en contextos de llengua general, per exemple. És el cas d’utilitzar com si fossin sinònimes les paraules producte i substància. Depèn del registre, la sinonímica podria ser més o menys correcta o del tot errònia.
I és que les paraules tenen un valor terminològic per a l’especialista quan les utilitza en el seu camp de coneixement. Fins i tot, les mateixes paraules poden tenir valors terminològics distints en camps diferents. Així, dens i fluid tenen un significat quan parlem del trànsit, i un altre en química, per exemple, on hi ha fluids fluids (poc viscocos), fluids poc fluids (molt viscosos), fluids densos i fluids poc densos.
D’altra banda, va mostrar els usos impropis, frívols o fins i tot enganyosos quan aquestes paraules amb valor terminològic es porten cap al terreny de la publicitat.
Ningú no té el monopoli del llenguatge; els químics tampoc. Ens agradi o no —diu Claudi Mans—, no ens queda altre remei que adaptar-nos-hi o marginar-nos. No hi podem fer gaire cosa més que ser-ne conscients i ajudar quan sigui possible a esclarir errors i ambigüitats.
Ho explica molt bé a DDT inorgànic, sofre orgànic del seu blog personal: «Acceptat això, cal que tot científic sigui conscient de quin ús fa la població no experta dels termes amb contingut científic, i aclareixi sistemàticament la diferència: cal tenir una espècie de diccionari de traducció entre lèxic expert i lèxic no expert. […] I, òbviament, educar a tots els nivells sobre les terminologies i el valor diferent de les paraules segons el context.»
Després de mostrar la polisèmia dels termes de l’àmbit de la química amb exemples ben variats, va remarcar el valor i la importància d’adquirir i d’emprar un llenguatge científic correcte, rigorós. Claudi Mans sempre convida a la reflexió. I dona motius propis, ben personals. Per què cal tenir la terminologia correcta? No hem de caure en la degeneració dels termes científics, ja sigui per dignitat personal, per evitar errors i males interpretacions o per no sucumbir a les possibles imprecisions i errors procedents de les pseudociències i de la publicitat.
La conferència, que va estar plena de picades d’ullet, va acabar amb la rifa entre els assistents d’un llibre seu: La vaca esfèrica. Ah, i no us perdeu l’article del mateix Mans a la Revista de la Societat Catalana de Química que ell mateix va citar i ens va convidar a llegir: El residu: Negatius però positius.
Carol Rodríguez, becària de la Xarxa de Dinamització Lingüística de la UB
Núria Castells, tècnica dels Serveis Lingüístics a les facultats de Física i de Química
