Author Archives: XDL

La Maria Sellas Palat, estudiant del grau d’Odontologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut és la guanyadora del Lletres de Maig, concurs de narrativa del Campus Bellvitge 2018. Enguany el concurs s’ha dedicat al tema dels accidents de trànsit entre els joves. Volem compartir amb vosaltres l’obra guanyadora:

13 TRUCADES PERDUDES, de Maria Sellas Palat

Feia molt que no trepitjava la cafeteria de l’Hospital de Bellvitge. Avui hi he tornat a l’hora a la qual solia venir sempre, m’he demanat el cafè amb llet de sempre i m’he assegut a la taula de sempre. He somrigut en veure que el senyor dels cafès i la senyora de la caixa també eren els de sempre. Han passat més de cinc anys i tot segueix igual. M’agrada que les coses no canviïn. Suposo que, després de tot, tinc por del temps i la seva rapidesa, por de la vida i la seva capacitat per capgirar-ho tot en segons.

No em preguntis per què avui, per què ara. Ni jo ho sé. Només sé que avui no he pogut passar de llarg com sempre, que avui un sisè sentit m’ha convidat a entrar després de tant. El cafè segueix calent. Me’l miro mentre el remeno instintivament seguint les agulles del rellotge i no puc evitar pensar en el primer dia que vaig venir aquí, quan just des d’aquesta taula vaig veure un home al voltant de la cinquantena en la mateixa posició que jo, observant el seu cafè amb una mirada gèlida. Una mirada que en aquell moment em va impactar tant que em va obligar a encetar la que acabaria sent la meva primera llibreta oficial d’històries, escrivint: «El cafè fumejant, tu mirant-te’l amb aquells ulls tan freds i jo pensant que el món està descompensat.» Penso també en la resta d’històries, en totes les que van venir després. Sent sincera, la majoria, històries tristes, amb gust de desesperança intens. Com quan un dia una senyora d’uns seixanta es va posar a plorar sola en una taula. O com quan vaig sentir en una conversa entre dues amigues que una li confessava a l’altra que no suportava més el seu marit, que l’odiava i que si seguia amb ell era només perquè estava malalt.

Suposo que les cafeteries dels hospitals no són llocs fàcils, al capdavall. Les seves parets són testimonis cada dia d’una pila d’emocions, històries i persones que no deixarien indiferent a ningú. Per això venir cada matí aquí m’alterava l’ànima. Em feia pensar molt. Era com una teràpia a base de realitat. Suposo que per això, malgrat que podia escollir altres cafeteries on anar —al capdavall només buscava fer temps abans d’anar a classe— sempre acabava anant a parar a aquesta. Per mi venir aquí era com la segona dutxa del dia —igual o més necessària que la primera—; venir aquí em netejava a fons la ment. Sempre sortia per aquella porta sent una persona diferent.

Però un dia vaig deixar de ser una simple observadora i vaig passar a ser un personatge com els de les meves històries. Un dia em va tocar a mi. I aquell mateix dia vaig decidir que intentaria evitar les cafeteries dels hospitals per sempre més.
Fins avui.

*          *          *

Quan em vaig despertar aquell 27 d’agost tenia 13 trucades perdudes al mòbil. «13», vaig pensar, «vaja». Quan ara hi penso encara no entenc com és que no em vaig alarmar. La qüestió és que no ho vaig fer. L’únic que vaig pensar és que odiava aquell número. M’havia llevat tard, feia molta calor i les restes d’alcohol en sang de la nit anterior m’estaven passant factura. L’únic pensament present en el meu cap era que necessitava almenys tres litres d’aigua freda.

De camí a la cuina vaig mirar per la finestra. Feia un dia preciós. El sol era el rei indiscutible del cel. No hi havia absolutament cap núvol fent-li la competència. Així que ni tan sols ho vaig dubtar: dues torrades i un got de suc de taronja, dents, cua de cavall, banyador i un «Adeu! Marxo a la platja!». Vaig anar cap a la porta i, tot agafant la tovallola de passada de l’estenedor i les ulleres de sol del moble de l’entrada, vaig creuar-la sense pensar. En aquell precís moment de la meva vida tot estava tan en ordre que la meva única preocupació era si el meu cos sobreviuria a la radiació solar en aquell estat de ressaca tan deplorable. La resta no pesava. Els dies fluïen fàcils. Era feliç. Totes les llàgrimes eren per l’aigua de mar als ulls, totes les discussions es reduïen a decidir qui es quedava l’ombra del para-sol, tot el dolor venia de les pel·lícules dramàtiques dels diumenges a la tarda i tots els meus problemes es podien resumir a trobar la postura perfecta al sofà per fer la migdiada. En aquell moment l’últim que m’hauria pogut imaginar era que dins la bossa, a més del llibre i la crema solar, portava la bomba que ho faria explotar tot. Una bala tirada amb tanta punteria que em feriria els òrgans vitals i em deixaria seqüeles per sempre més. Una punyalada que em deixaria una escletxa tan profunda que mai no podria arribar a cicatritzar.

Però jo allò encara no ho sabia. Jo era a la platja de Castell, amb la meva bicicleta aparcada a la sorra, deixant que el sol anés deixant l’empremta de l’estiu sobre la meva pell, amb els cabells al vent, rodejada de riures i de converses fàcils, escoltant la remor de les onades i decidint un dia més si odiava o adorava aquella olor de mar tan increïblement intensa. Continua llegint →