biografia

Judith Butler (1956) és doctora en filosofia i professora a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Durant la dècada dels noranta es va convertir en una de les figures cabdals del feminisme deconstructiu, dins de l'anomenada tercera onada feminista. La seva obra, sovint polèmica, gira entorn dels conceptes de gènere (Gender Trouble, 1990; Bodies that Matter, 1993; Undoing Gender, 2004), identitat (Giving an Account of Oneself, 2005) i discurs (Excitable Speech, 1997).

sinopsi

El llibre consta de tres parts i una conclusió. A la primera, l'autora revisa els pressupòsits bàsics del feminisme, des de Beauvoir a Irigaray, i conclou que parteixen d'un error: que hi ha un subjecte unitari rere de conceptes com el de dona. A la segona, analitza, a partir de Freud i Lacan, els mecanismes mitjançant els quals es crea el que anomena "matriu heterosexual". A la tercera, comenta les estratègies de Kristeva, Foucault i Wittig per subvertir la categoria de gènere, i proposa que el gènere és performatiu. A la conclusió, defensa que si el gènere es performatiu, la millor estratègia per subvertir-lo és mitjançant la paròdia.

ressenya

Segons s'adverteix al pròleg, l'objectiu del llibre és buscar l'origen discursiu del gènere mitjançant una crítica genealògica (a la manera de Foucault), i problematitzar la institució de l'heterosexualitat obligatòria. La forma de fer-ho és bastint una crítica en dos temps i fonamentant una teoria performativa del gènere.

El primer pas és desmuntar la metafísica de la substància. Per a Butler no hi ha cap subjecte rere les accions, per tant "no hi ha identitat de gènere rere les expressions del gènere; la identitat es constitueix performativament a partir de les mateixes 'expressions' que suposadament en resulten" (p. 25). Així, entre les expressions que queden qüestionades hi ha la correspondència entre sexe, gènere i desig.

En segon lloc, cal desballestar la matriu heterosexual. Butler critica algunes teories de l'antropologia estructuralista i de la psicoanàlisi, i afirma que l'heterosexualitat no és natural. Ho fa demostrant que el tabú de l'incest es posterior al tabú de l'homosexualitat: "el tabú de l'homosexualitat crea la 'disposició' heterosexual que possibilita el conflicte edípic" (p. 64). Això palesaria l'existència d'una bisexualitat precultural i d'una maniobra discursiva que pretén escindir i reprimir el subjecte per integrar-lo en l'ordre simbòlic.

Demostrat, d'una banda, que la noció de gènere és discursiva i mal·leable, i de l'altra, que l'heterosexualitat és una mena d'horitzó d'expectatives repressor, toca veure com subvertir-les. La idea de Kristeva del semiòtic, del no-lloc sexual de Foucault i la defensa de Wittig del lesbianisme com a única via de defugir la matriu heterosexual no convencen l'autora, que al final del llibre torna sobre la seva teoria del gènere com a work in progress i proposa, reflexionant a partir del fenomen drag, la paròdia com a via de subversió: "la paròdia del gènere revela que la identitat original en què es basa el gènere és una imitació sense origen" (p. 138).

El to és polèmic: Butler ataca un fonament social i antropològic, i ho fa alternant l'exposició, la crítica i l'apel·lació constant al lector mitjançant interrogacions retòriques. Però l'eficàcia política d'aquesta tàctica i de la teoria performativa queda afeblida massa sovint per l'opacitat del fil argumentatiu. A més, el fet que Butler exerceixi la seva crítica únicament en l'àmbit del discurs difumina els límits entre el bizantinisme acadèmic i l'acció política real.

bibliografia

Femenías, Mª Luisa (2003), Judith Butler. Introducción a su lectura. Buenos Aires, Catálogos.

Nussbaum, Martha (1999), "The Professor of Parody", The New Republic, 22-2-1999.

Salih, Sara (2002), Judith Butler. Nova York-Londres, Routledge.