un text, dos textos

un texte, dos textes

Com ja vam veure en l’apunt sobre els complexos, també en el cas del mot text hi ha una certa tendència a afegir-hi una e final que no és correcta, ni en el singular ni en el plural.

Recordeu, doncs, que qualsevol text, pretext, context, paratext, teletext o videotext acaba en t, i que el plural es fa en -os: textos, pretextos, contextos, paratextos, teletextos, videotextos.

 En el CUB podeu trobar més informació sobre els plurals de paraules acabades en –sc, –st i –xt.

Omnia Nomina és el nou portal de consulta de les denominacions, el lèxic i els termes de la documentació institucional de la Universitat de Barcelona, amb equivalències al castellà i l’anglès.

L’objectiu d’aquest portal és fixar la forma correcta per a totes aquestes denominacions i oferir-ne la traducció preferent al castellà i l’anglès per als textos que, d’acord amb el Pla de llengües de la UB, s’han de traduir a aquestes llengües.

(més…)

Depèn del context. El terme apertura és sinònim de obertura només quan significa ‘acció de donar entrada, en un règim polític, a corrents més liberals i més democràtics’. Per exemple: Finalment, el Govern va anunciar un règim d’apertura.

No és correcte, doncs, fer servir el mot apertura com a sinònim de obertura en altres casos. Per exemple, direm L’obertura d’una sessió, i no pas L’apertura d’una sessió.

Font: Optimot

Totes dues formes de l’àmbit de l’educació superior, mínor i menció, han estat aprovades recentment pel Consell Supervisor del Termcat, però cal tenir present que tenen significats diferents. Mínor fa referència a la formació complementària dins dels estudis de grau en una àrea del coneixement diferent de la que constitueix el nucli principal d’aquests estudis, mentre que menció designa la formació especialitzada en una àrea del coneixement pròpia dels estudis de grau. D’acord amb aquesta distinció, un estudiant d’història, per exemple, pot haver cursat un mínor en anglès professional (una àrea del coneixement diferent de la dels seus estudis) o, en canvi, pot tenir una menció en història contemporània (una especialització dins dels seus estudis).

La denominació mínor, que ja té ús en diverses universitats catalanes per a fer referència a aquest concepte, és un manlleu de l’anglès (procedent al seu torn del llatí minor, -ōris) que s’ha adaptat a l’ortografia catalana per facilitar una lectura més acostada a la pronúncia llatina. Es pot considerar un cas paral·lel al del terme del mateix àmbit màster, adaptació de la forma anglesa master. La forma menció, d’altra banda, és la que es fa servir en el títol oficial dels estudis de grau.

Com a alternativa a la forma mínor s’han descartat formes descriptives com ara itinerari complementari, itinerari secundari, itinerari menor, itinerari d’intensificació, segona especialitat, subespecialitat o complement de grau perquè no són prou precises i podrien fer referència a altres tipus de formació; en alguns casos, de fet, aquestes alternatives es podrien confondre amb el terme relacionat menció.

Font: «Formació universitària: mínor o menció?» dins La finestra neològica. TERMCAT.

complex (pl. complexos)

complexe (pl. complexes)

De complexos, n’hi ha de molts tipus:  complex esportiu, complex sanitari, complex industrial, complex de Golgi, complex d’histocompatibilitat, complex vitamínic, complex d’Èdip, etc.

També tenim coses complexes: nombres complexos, combinació complexa, delicte complex, lesió complexa, potència complexa, terme complex, etc.

Però no tenim ni un *complexe, ni uns *complexes.

Això no vol dir que no hi hagi substantius masculins acabats en vocal i seguits de -xe en el singular i -xes en el plural. Sí, que n’hi ha. En el DIEC (cerca inversa) hi trobem luxe (pl. luxes), nexe (pl. nexes), plexe (pl. plexes), sexe (pl. sexes) i prou.

L’adjectiu derivat del substantiu disciplina es forma amb el sufix -ari -ària. Així, podem formar els adjectius disciplinari -ària, interdisciplinari -ària, multidisciplinari -ària, etc. La forma adjectiva acabada en -ar no és correcta en català, però és acceptada en castellà  (interdisciplinar o interdisciplinario).

En català, la forma disciplinar només és correcta si es tracta del verb.

elèctrode

electrode

Un elèctrode és un conductor de corrent elèctric, és a dir, un camí per on passa l’electricitat. El terme, creat per Faraday, està format precisament per electro- (‘electricitat’) i -ode < del gr. hodós ‘camí’. Hi ha molts altres termes d’aquest camp que contenen el formant -ode i que segueixen el mateix patró de formació, com ara ànode (literalment ‘camí ascendent’) o càtode (literalment ‘camí descendent’).

A part dels elèctrodes, disposem de més mots amb el formant -ode: èxode (ex- ‘fora’ i -ode ‘camí’), període (peri- ‘al voltant’ i -ode ‘camí’), mètode (del compost grec methodos ‘camí amb una finalitat precisa’), etc.

El formant -ode és áton i sempre desplaça la síl·laba tònica cap al formant del davant. Per això tots els mots amb la forma sufixada -ode són esdruíxols, sense excepció.

un senyal

una senyal

La paraula senyal és una paraula sense sexe, com totes.  El seu referent, allò a què fa referència, tampoc no té sexe atribuïble. Però les paraules, en català, tenen totes gènere gramatical, que pot ser l’anomenat gènere masculí o l’anomenat gènere femení.  La paraula senyal és de gènere masculí i procedeix del llatí tardà signal, derivat del substantiu de gènere neutre signum.

Aquesta mateixa paraula, amb una evolució fonètica molt semblant, la trobem en castellà amb gènere femení, una señal. I també la trobem en francès, amb una forma més llatina —més culta, per tant— amb gènere masculí: un signal. I en anglès, a signal, sense gènere, perquè les paraules angleses no en tenen.

Així, doncs, un senyal instrumental o de qualsevol tipus és sempre un senyal i no és mai una senyal.

una anàlisi, unes anàlisis

una anàlisis, un anàlisi, un anàlisis, uns anàlisis

La paraula anàlisi és de gènere femení, com totes les altres paraules que contenen el formant -lisi (electròlisi, diàlisi, històlisi, proteòlisi, hidròlisi, etc.).

Equivalències:

Etimologia: La paraula anàlisi prové del mot grec analysis ‘dissolució d’un conjunt en les seves parts’.