Convocatòria de sis beques de dinamització lingüística

Els Serveis Lingüístics convoquen sis beques de col·laboració per desenvolupar tasques de dinamització lingüística als centres de la UB, en el marc de la Xarxa de Dinamització Lingüística. Els estudiants que obtenen les beques de dinamització lingüística participen en la difusió de serveis i recursos lingüístics i en accions de promoció del català, col·laboren amb la dinamització de la Borsa d’intercanvi lingüístic i el CATclub i també participen en l’orientació a l’alumnat sobre cursos de llengua i recursos lingüístics.

En aquesta convocatòria ordinària hi ha sis beques de dinamització lingüística per desenvolupar la col·laboració de l’1 de febrer al 30 de juny de 2022 en diferents centres de la UB:

  • Facultats d’Educació i Psicologia
  • Facultats de Belles Arts, Informació i Mitjans Audiovisuals i Dret
  • Facultats de Física i Química, Biologia i Ciències de la Terra
  • Facultats de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació i Medicina i Ciències de la Salut
  • Facultat d’Economia i Empresa
  • Facultats de Filologia, Matemàtiques i Informàtica, Filosofia i Geografia i Història

beques dinamització

Si us interessa la dinamització i la promoció de la llengua catalana i del multilingüisme, us animem a presentar-vos-hi.

Convocatòria i sol·licitud: en aquest enllaç.
Termini: fins al 15 de novembre de 2021.

Guanyadora del XXVII Concurs Literari Sant Jordi de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, en la modalitat de narrativa

Diada de Sant Jordi de 2021 – Campus Clínic

María Molero Andrade, estudiant del grau d’Enginyeria Biomèdica, ha guanyat el XXVII Concurs Literari Sant Jordi de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, en la modalitat de narrativa, amb el relat Històries enterrades en l’oblit.

Històries enterrades en l’oblit

Va agafar un cop més la fotografia i la va mirar, extasiada. No podia creure’s el que veien els seus ulls. Recordava haver passat innombrables tardes de diumenge a casa de l’àvia mirant records antics des que era petita, així que no aconseguia trobar una explicació lògica al fet que aquella imatge li hagués passat desapercebuda.

Feia dues setmanes que la seva àvia estava ingressada a l’hospital més proper al poble i ella s’havia instal·lat immediatament a la vella caseta situada al número 3 de la plaça de la Vila. La trucada li havia arribat un dilluns al matí, quan portava ja dues hores al laboratori. Al principi va optar per no respondre, ja que mai rebia cap trucada important d’un número desconegut, per quan la pantalla del seu mòbil es va il·luminar per segona vegada en menys de mig minut va decidir sortir al hall de l’edifici i respondre. La notícia li va caure com un gerro d’aigua freda: la veïna de la seva àvia havia anat a visitar-la a casa seva, com cada matí, i en no rebre resposta va començar a impacientar-se i va decidir utilitzar la clau que li havia confiat la bona dona en cas d’emergència. Quan va entrar les seves sospites es van veure confirmades, malauradament, ja que la Montserrat es trobava inconscient al terra de la cuina. Van passar cinquanta minuts des que la veïna va trucar l’ambulància i aquesta va deixar la dona a l’hospital comarcal, i dues hores més va necessitar la neta de la Montserrat per fer via cap al nord i arribar al lloc on havien portat la seva àvia.

No era capaç de descriure amb paraules el que sentia per la seva àvia. La Montserrat era com una mare per a ella, més que això. I això no volia dir que fos millor que la seva mare, però des de ben petita tenia una connexió amb ella que ningú podia explicar. Qualsevol podria pensar que era la típica relació entre àvia i neta però no, això anava molt més enllà. Quan l’Aina i la seva àvia es miraven ja sabien perfectament què pensava l’altra. Quan l’Aina tenia un problema sempre acudia a l’àvia. Quan l’Aina volia compartir una bona notícia amb algú, sempre escollia l’àvia la primera. Quan l’Aina necessitava plorar amb algú, allà estava sempre l’àvia. Cap persona podia ficar-se enmig d’aquella connexió especial. Sovint la mare de la nena deia que la seva sogra semblava haver-la parit, però no podia fer més que somriure i encreuar els braços perquè sabia que en aquella lliga no podia competir.

Quan l’Aina va complir quinze anys, feia ja un parell de dècades, van oferir a la seva mare una plaça d’investigadora a la capital. Sens dubte era el propòsit de la seva vida. La Carme era microbiòloga i havia dedicat totes les hores que havia pogut del seu temps a la seva gran passió, comprometent fins i tot altres somnis com la maternitat. Sabia perfectament que en el món d’homes on vivia no podria dedicar-se a allò que li agradava i ser mare al mateix temps, així que va anar posposant aquest altre somni fins que al final no va poder seguir obviant que se li estava acabant el temps. És així com finalment va néixer la seva única filla, i els va convertir, a ella i al seu marit, el fill de la Montserrat, en pares a l’edat de quaranta-dos i quaranta-set anys, respectivament. Van ser, doncs, uns pares força grans en una dècada en què els fills es solien tenir abans. Quan va néixer l’Aina, la Carme va renunciar al treball de la seva vida i es va convertir en professora, feina que li deixava molt més temps per dedicar-se a la nena. Vivien prop del poble de l’àvia i així és com es va anar forjant la màgica relació entre àvia i neta. Quinze anys després, però, aquella oferta va fer trontollar les tranquil·les arrels de la petita família. Era innegable que la Carme mereixia aquella oportunitat, i no podia creure’s que els seus antics caps i coneguts l’haguessin recomanat per aquella posició tants anys després, però l’Aina va cridar i plorar com una boja durant una setmana seguida quan li van comunicar que havia de deixar la seva vida, els seus amics, la seva escola i el que era més important, la seva àvia, per mudar-se a sis-cents quilòmetres de tot el que ella estimava.

Finalment els pares, després de dies i dies de deliberacions, discussions, baralles i sospirs, van arribar a la conclusió que no tenien cap més remei que deixar que la seva filla es quedés al poble, amb l’àvia. Ja ho havien parlat amb la Montserrat i ella no tenia cap objecció. Al contrari, estava entusiasmada amb la idea i se li hauria trencat el cor si el seu fill i la seva nora s’haguessin emportat la noieta tan lluny d’ella. Quan li van comunicar la notícia a l’Aina va ser el millor dia de la seva vida. Després es va sentir malament perquè va pensar que hauria d’estar ni que fos una miqueta trista per la consegüent separació dels seus pares que aquell fet comportaria, però no podia evitar que el seu cor li ballés d’alegria al pit cada cop que pensava que viuria amb la seva àvia estimada.

Tres anys van passar, tres anys sencers en què àvia i neta van omplir les hores mortes mirant vells àlbums de fotografies dels temps de la guerra. Ni tots els llibres del món serien suficients per deixar-hi constància de totes les vivències que la Montserrat va explicar a l’Aina, de totes excepte d’una. El tema tabú de la família. Aquell que l’Aina ja sabia que no havia de mencionar, ja que sabia perfectament que la seva àvia es posava trista. Ningú havia aconseguit arrencar mai dels llavis de la Montserrat qui era el pare del seu fill. Ni una sola menció, comentari o apunt sobre el tema. Era com un espès silenci que emplenava les parets de la vella caseta de pedra, colant-se per les escletxes de les finestres i ofegant qui trobava al seu pas. I de sobte, allà la tenia. Aquella fotografia. No hi havia cap mena de dubte: la seva àvia, ben embarassada, amb no més de divuit anys, abraçada a un home alt, ben plantat i que era exactament igual que el seu fill Tomàs. I la data: 1939.

L’Aina va agafar les seves coses i va sortir, un cop més, cap a l’hospital. Aquest cop, però, era diferent. Ella ho sabia, desconeixia com però ho notava. Potser era per la fotografia que duia ben guardada en un sobre a la seva bossa, o potser pel sol que brillava aquell matí després de tres dies seguits de tempesta, però alguna cosa havia canviat. Va enfilar la carretera cap a la sortida del poble i mitja hora després era a l’habitació de la seva àvia, col·locant amorosament un ram de flors a la tauleta auxiliar i mirant que la Montserrat estigués ben tapada. Va seure en una cadira al seu costat i li va agafar la mà. L’àvia portava dues setmanes en coma com a conseqüència de les seqüeles que li havia provocat un cop al cap que es va fer en caure a terra i colpejar-se amb una taula. El pronòstic no era gaire optimista però això no era cap impediment per a l’Aina; la seva àvia no marxaria. No podia marxar. L’Aina era molt conscient que la seva àvia estava a punt de complir cent anys, però sempre havia estat una dona tan activa i plena de força que a ningú li estranyava que visqués sola amb aquesta edat i fos la viva imatge de la vitalitat. Al principi a l’Aina se li va encongir el cor quan va marxar a l’edat de divuit anys per estudiar a la universitat, però la Montserrat va fer tot el que estava a la seva mà per tal que la seva neta marxés tranquil·la i es dediqués a la passió que havia heretat de la seva mare. No podia permetre que la noia es quedés atrapada al poble quan sabia que es moria per estudiar i dedicar la seva vida a la ciència. Així doncs va convèncer l’Aina que es veurien cada cap de setmana i li va prometre mil i una vegades que estaria perfectament i que mai li passaria res. Potser alguna persona externa a elles hauria pensat que era una promesa difícil de complir per a una dona que ja superava els vuitanta anys, però per a l’Aina la seva àvia era immortal. Era la mà amiga que sempre podia aferrar quan necessitava consol, i estava segura que mai li fallaria. Ara es començava a pensar si no li havia fallat ella, deixant-la sola en una casa on cada vegada es movia amb més dificultats, per molt que ella no ho hagués volgut veure per por a renunciar a la seva carrera. I ara sentia pànic, pànic que la persona més important de la seva vida marxés sense haver-li pogut dir un cop més que l’estimava amb tota la seva ànima, que no era res sense ella, que enyorava les tardes de berenar xocolata calenta amb melindros i mirar fotografies antigues. I també sentia pànic cada cop que mirava aquella fotografia i pensava que potser no coneixia tant la seva àvia com ella pensava, i que potser marxaria sense haver-li explicat aquell fet tan rellevant de la seva vida. Va sospirar profundament, sentint que li tremolava tot el cos. Amb una mà aferrava la de la seva àvia i amb l’altra sostenia la fotografia. Es va passar la resta del dia parlant-li a la Montserrat, explicant-li totes les coses que encara no havia pogut comentar-li i fent-li preguntes que no sabia si algun dia tindrien resposta.

Finalment, cap a les set de la tarda, va començar a recollir les seves coses, resignada i disposada a marxar a casa. El seu pare Tomàs estava a punt d’arribar. L’home tenia ja vuitanta-dos anys, però havia insistit que no es mouria del llit de la seva mare, així que havien acordat fer relleus i aquella nit li tocava a ell. La seva dona Carme feia anys que hauria d’estar jubilada, però ella deia que mentre tingués dues mans i pogués pensar amb claredat no deixaria de treballar, ja que els seus coneixements eren molt valuosos i ara encara més, pertanyent a un grup de científics que estava desenvolupant una de les vacunes contra aquell temut virus que els assolava des de feia ja un any. Així doncs ella havia promès traslladar-se al poble tan aviat li fos possible, i li sabia molt greu no estar prop de la seva família en aquell dolorós moment, però pare i filla sabien perfectament que la labor de la seva dona i mare era crucial en aquells temps tan difícils.

Estava a punt d’abandonar l’habitació quan un llampec va creuar l’habitació, o almenys això li va semblar a ella. No sabria descriure mai la sensació que va sentir en aquell moment, simplement era com si una onada gegant hagués fet acte de presència en aquella estança i tota l’energia del món es trobés allà concentrada. Es va girar immediatament cap al llit i va veure la imatge que més la va commoure del món: la seva àvia Montserrat estava mirant-la fixament als ulls, amb aquella mirada tendra i bondadosa que semblava únicament feta per a ella. I estava completament convençuda que ella també havia sentit la mateixa energia corrent per les seves venes. Va fer partícips immediatament els professionals sanitaris i el seu pare de la bona notícia, i quan va passar tot el rebombori de crits, emoció i alegria la Montserrat va demanar expressament que la deixessin sola amb la seva neta. Ni tan sols va deixar que el seu fill Tomàs estigués present en aquell moment en què necessitava recolzar-se en la connexió màgica que tenia amb l’Aina per aconseguir explicar la història que mai havia explicat a ningú. L’Aina es va quedar tota la nit a l’habitació i només va marxar l’endemà quan van convèncer-la que la seva àvia necessitava descansar i li van assegurar que podia marxar tranquil·la a casa a dormir una mica.

L’Aina va arribar a la caseta situada al número 3 de la plaça de la Vila, va seure al pati i va sostenir la vella fotografia entre les seves mans. El seu avi havia estat un jove periodista anglès anomenat Thomas Martin que havia arribat amb vint-i-quatre anys a un país sumit en el caos, la guerra i l’odi. Li havien ofert una feina de corresponsal d’un modest diari mentre durés el conflicte i va viatjar molt per tot el país fins acabar arribant al poble de la Montserrat, una noieta que tot just acabava d’arribar a l’edat adulta. El seu coneixement de l’idioma després de tres anys en aquell indret li va permetre iniciar una amistat amb la jove filla del sabater del poble que molt aviat va esdevenir molt més. La Montserrat i el Thomas es van enamorar bojament, compartint una passió que potser s’explicava pel fet que en aquells temps cap persona podia donar per segura la seva vida, ja que tothom vivia mort de por. Van compartir els mesos més meravellosos de les seves vides i van crear-ne una de nova junts, amb la promesa de casar-se tan bon punt acabés la guerra, més pels desitjos de la família de la noia que d’ells, ja que a ells ja els bastava amb estar junts. No obstant això, l’odi va acabar de forma injusta i dolorosa amb el seu amor. El dia que es van signar les capitulacions de la guerra es va fer pública una llista de persones que havien donat suport al bàndol perdedor. El nom del jove periodista anglès estava inclòs a aquella llista, ja que havia passat tots aquells mesos escrivint valerosos articles per al seu diari i intentant ajudar les persones que patien els efectes d’aquell desastre. Un dia es van emportar el Thomas i la Montserrat mai més va tornar a saber res d’ell. Va donar a llum el seu fill tota sola i li va donar el nom de Tomàs per recordar el seu gran amor, però mai va atrevir-se a parlar amb ningú d’ell per por de represàlies, de l’odi, per por de tot. Va quedar tan traumatitzada i horroritzada que l’únic que la va ajudar a continuar vivint va ser l’amor del seu fill, a qui es va jurar protegir de qualsevol cosa. Aquest jurament invisible li va impedir explicar la seva història a ningú, tan extrema era la por que sentia. Més endavant, quan el conflicte va acabar diluint-se en el temps, va ser el dolor el sentiment que va impedir a la Montserrat exterioritzar la història de la seva vida. Va fer el cor fort i es va tancar en banda com una forma de protegir-se a ella mateixa d’un fet que l’havia marcat tant que amenaçava la seva felicitat actual amb el seu fill i la seva família. A vegades, quan es quedava sola, es castigava a ella mateixa amb els records de feia tants anys i pensava que era una covarda per no haver pogut fer justícia a l’amor de la seva vida, i haver condemnat la gran labor que va realitzar aquell home a la clandestinitat. Però quan intentava pensar en com explicar allò al seu fill o a la seva neta sentia que li queia el món als peus i plorava en silenci, pensant que mai seria capaç de compartir el seu dolor.

Aquell assolellat matí d’abril l’Aina va mirar un cop més la fotografia i va pensar que la seva àvia era la dona més valenta i lluitadora del món. No sols havia complert una vegada més la seva promesa de no marxar del costat de la seva neta, sinó que havia pogut compartir finalment aquell antic i important secret amb la seva família. L’Aina va tancar els ulls i va somriure, feliç, pensant que la vida li havia somrigut amb aquell gran regal que era la seva àvia. Va desitjar convertir-se en una dona almenys la meitat de valenta que la Montserrat i va pensar que mai podria agrair-li prou tot el que havia fet per ella. Va mirar la pantalla del seu mòbil i va llegir el missatge que li acabava d’arribar i amb el qual el seu pare li comunicava que l’àvia rebria l’alta mèdica ben aviat. Va somriure mirant l’horitzó i va pensar que es moria de ganes de veure la Montserrat asseguda en aquell pati, compartint més velles històries plenes de saviesa amb ella. Va tornar a sentir un llampec d’energia al seu interior i va saber que la seva àvia, des de l’hospital, pensava el mateix.

Premis literaris de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut

Aquesta primavera les comissions de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut convoquen dos premis literaris.

Al Campus Clínic, l’històric Concurs Literari de Sant Jordi, que en la seva 27a edició, atorga dos premis, un a la millor obra en llengua catalana original i inèdita en prosa curta de temàtica lliure i un a la millor obra de poesia també de temàtica lliure. Des de la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus Clínic s’anima a participar-hi tota la comunitat educativa de la Universitat de Barcelona i tots els professionals de l’àmbit mèdic, d’infermeria, d’administració i serveis generals de l’Hospital Clínic de Barcelona i instituts d’investigació associats.

La Comissió de Dinamització Lingüística del Campus de Bellvitge presenta el concurs literari Lletres de Maig, que premia el millor conte o relat curt, escrit en llengua catalana, relacionat amb el tema «La pandèmia de COVID-19».

Així com l’edició d’aquest any està dedicada a la pandèmia, el tema de l’any 2020 va ser el dels trastorns alimentaris. Els relats, barreja de ficció i de realitat viscuda, van interessar tant els membres del jurat, que van demanar als autors la possibilitat d’utilitzar-los per elaborar material docent i terapèutic per a la Unitat de Trastorns Alimentaris de l’Hospital de Bellvitge. Vuit dels concursants van acceptar de molt bon grat que les seves històries tinguessin una segona vida, al marge del premi literari.

Obres guanyadores del XXVI concurs literari del Campus Clínic 2020

La Clàudia Balcells i en Lluís Camprubí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són els guanyadors del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Tot seguit volem compartir amb vosaltres els textos amb els quals aquests dos estudiants van resultar guanyadors.

Categoria de poesia, La Cervesa de les Coses que Mai vam fer, Clàudia Balcells

La Cervesa de les Coses que Mai vam Fer

I encara queda a la barra
Aquella cervesa de les coses que mai vam fer
Aquella que, d’haver-la demanada
Ens hauria estirat la llengua
I no hauríem fugit la mirada.

Si no la demanes,
Les ampolles buides semblen poques
Però si ho fas, la nit s’allarga fins a l’infinit;
I el got torna a estar mig ple,
En comptes de mig buit.

Rialles estridents justificarien
Les converses que ens queden a mitges,
I amb complicitat descarada
Ens perdonaríem els somriures poc dissimulats
Culpant la poció de les veritats amagades.

Després, a poc a poc, l’embriaguesa
Desdibuixaria els perfils de la bombolla de la privacitat
I trobaria sentit a allò que abans m’has dit,
Prop, a cau d’orella:
«Ens ballem aquesta nit».

Oda al Pirineu

En la Vella, que és ciutat i presó d’amants,
ens amagues a encapritxats i delirosos,
tots desitjosos i folls de la teva falda
color absenta, cosida amb fils de plata
que servicials acaronen còdols to perla.

I mentre guaites des de cimadals el capvespre,
m’adorms amb cançó color profund safir
per despertar-me l’endemà
amb suau tramuntana robí.

Però és el teu perfum,
fragància de gebrada primerenca,
la que em segresta els sentits.

Tu, bandolera d’ànimes te m’emportes
drecera amunt cap a circs de cel i pedra
on estanys són els teus acròbates de llum
que es desperten en escoltar ta rialla:
l’eco preferit dels grenys i de cavorques,
nostra cançó composta en clau de l’amor.

Restaré l’eternitat ací i absort
perquè ho ets dues vegades; bella i vella.

Estimar-te com ho faig jo, ningú pot
Pirineu.

Laberints

Plena de seny
Ausiàs March

Amaguen incertesa arestes afilades
Que en tombar dreta es perden i torçades giren,
En els homes tot el seu judici adormiren,
Foscor alliberen i ombres deixen escampades.

Murs de verdor salvatge i perfecció finita;
Passadís traïdor, d’intel·ligència enginyosa
Oblitera és aquesta flora frondosa,
I guarda el Monstre que tot aguaita i habita.

Dominà la ment tota desesperació,
Un cop ennuvolada tota rectitud,
No en Ariadna, n’era la més gran virtut
Bella dona guiada per ferma raó.

Posà en arbust sa mà gentil i assenyada,
I és llum i criteri i plena d’enteniment,
Caminà tranquil·la, creuà pausadament
Cap a la sortida que mai fou trepitjada.

Trobà en creuada un repte, no dubitació,
L’enigma i la solució amaguen les parets,
Certesa segura la porta a nous indrets,
En apropar-se cantonada amb decisió.

D’aquest gran laberint en cercà el final,
No conegué en ell la temuda criatura,
Ja que en qui es domina per la mesura,
No troba en el deliri aquest destí fatal.

Categoria de narració curta, El després, Lluís Camprubí

Avui he aclucat els ulls després de mesos d’intenses baralles externes i, sobretot, internes. Les meves parpelles ja s’havien retrobat en moltes ocasions abans, però mai d’una manera tan relaxada. Ja no estaven mullades per la suor, ni tremolaven nerviosament quan la meva ment reflexionava sobre el que estava passant allà fora.

Tot havia canviat. Absolutament tot. No hi havia cap vida que no s’hagués vist afectada per la situació. Famílies, ciutats i països van veure’s exposades a la més extrema de les lleis de la naturalesa: la mort. Incapaces d’evitar-la, van haver de buscar mecanismes per sostenir-la de la manera més humana possible. Ben cert era que en el passat ja ens havíem enfrontat a un decreixement agut de la població, però mai ho havíem fet tenint la possibilitat de posar-hi un remei tan efectiu. Fins llavors no havíem tingut la capacitat mecànica d’acabar amb quelcom que tothom estava d’acord que havia de ser erradicat, però el que a priori semblava una benedicció divina va convertir-se en la nostra pèrdua. Vam haver de passar a qüestionar-nos la capacitat social d’afrontar la malaltia. Una nova problemàtica va assolir-nos, una que mai ens havíem plantejat com a societat: hem de curar?

Al començament tot era ben senzill, només hi havia dues opcions: deixar morir o no deixar morir. En un principi l’opció correcta era ben clara, però el que no sabíem és el que portava amb ella: l’eternitat. Una paraula tant bella com esfereïdora, capaç de provocar la felicitat més immensa i la tristesa més letal. Això, però, no va ser descobert fins que havien passat setmanes des de la creació de la cura. Aquesta va sorgir mig any després de l’alarma mundial d’una patologia que va minvar una cinquena part de la població, va arrasar qualsevol pronòstic demogràfic i va destruir les economies internacionals; des de les més febles fins a les més robustes. Trobar una solució va ser la prioritat durant aquest període, on tots els pressupostos prevists van veure’s afectats dràsticament. Milers de científics d’arreu del món van unir forces i van començar a treballar per trobar una solució adient.

Malgrat tot, una cosa era certa: la unificació de continents per combatre un mateix mal emmarcava una proesa que fins llavors no havia estat assolida per la nostra espècie. Com que el malalt mitjà trigava un mes a patir la fallida multiorgànica fatal des de la contracció del patogen, els metges tenien 30 dies de marge per curar cada pacient. En una fita que superava tota expectació, van ser capaços de curar els 100 milions de persones que es trobaven afectades el moment de l’aparició de l’anhelat tractament. Això va permetre que el contagi es reduís a zero, ja que si no hi havia malalts, no hi havia malaltia. Havíem acabat amb el perill microscòpic, sí, però tocava afrontar un perill més gran: nosaltres mateixos. Poc temps va ocórrer fins a adonar-nos que les persones que havien estat salvades per la intervenció farmacològica eren incapaces de morir per causes naturals. Els governs i institucions van intentar ocultar-ho d’entrada, però era impossible d’amagar tal excepcionalitat, i encara més quan aquests es van adonar del que eren: éssers immortals. La resta de nosaltres, els que no havíem estat infectats, vam passar a ser marionetes a les seves mans. La malaltia que ho havia promogut tot va passar ràpidament a ser un record difús i inespecífic en la memòria general.

I és que tot va canviar quan guarir va deixar de ser una necessitat. Va passar de ser un fet imperatiu que no s’havia de veure reduït de cap manera a una incògnita en majúscules. La comunitat mèdica va haver d’instruir-se a prendre decisions que violaven de manera brutal el seu venerat jurament hipocràtic.

El caos va ser palès en els científics, i això va condemnar la ment col·lectiva. El que no havia destruït la malaltia en si va acabar-ho d’ensorrar el que havia de ser la nostra salvació. Al veure que eren incapaços de donar una resposta homogènia i acurada, no tan sols de la solució i com afrontar-la, sinó del que estava ocorrent i per què, el pànic va passar a ser el llenguatge primari de la població. Doncs els científics eren a qui la gent acudia en temps de crisi, i igual que un ancià sense el seu bastó, la humanitat no va poder mantenir-se dempeus.

Qui m’havia de dir a mi que enmig de tot plegat et trobés, en una cua de racionament, escrutant amb la mirada cada peça de fruita. No puc descriure el que vaig sentir en aquell moment: va ser el primer cop que et vaig veure fer rínxols als cabells amb la punta del dit índex. Des d’aquell moment vaig saber que tot m’aniria bé. O almenys això volia creure. Estava sol en aquell dia fred de Sant Esteve, que poc s’assemblava al de l’any anterior. No podia suportar més estar sol davant de tot plegat, la pressió acabava amb mi i m’empenyia violentament cap a terra. Va ser per això que et necessitava. No sé què va il·luminar-se en mi, crec que era una petita flama d’esperança per ser feliç, que em deia que si podia estar al teu costat tot seria una mica millor. I així ho vaig intentar. Seguint el meu foc intern, el qual s’anava fent més gran i càlid a mesura que t’anava coneixent, vaig prendre l’egoista decisió de no deixar que marxessis del meu espai vital. Siguem sincers, jo mai vaig ser una necessitat en el teu dia a dia com tu ho eres per mi, però el que és innegable és que la meva companyia t’anava bé. T’anava bé poder abraçar algú a la nit i compartir-hi els teus pensaments durant el dia. Jo no em podia sentir més afortunat, perquè malgrat tot, pensava que series la persona de la meva vida. Aquí sí que no puc dir que estigués equivocat.

Mentre tu i jo anàvem aprenent l’un sobre l’altre fins a convertir-nos en experts, a fora tot se n’anava en orris. La medicació que havia creat 100 milions de déus terrestres va ser perseguida per la resta de persones, creant guerres civils arreu. El que les nacions van esprintar per manufacturar en massa poc van trigar a posar-hi el fre de mà. Però què passa si poses el fre de mà en un cotxe que sobrepassa els límits de velocitat en una autopista Efectivament, el resultat és desastrós. Tot i això, les guerres van ser en va, ja que, per “beneficiar-te” de la infinita vida que comportava la cura havies d’estar infectat; les persones sanes no eren hostes adequats perquè l’efecte secundari més convuls de la història fes efecte. I així va ser com, contràriament a la sagrada teoria de l’evolució, aquells que havien aconseguit vials amb el tractament van intentar infectar-se. Per sort ja no quedaven malalts, tots havien passat a ser invencibles davant la mort o havien sucumbit a ella. Així doncs semblava que s’havia assolit una certa estabilitat des de la qual tornar a créixer com a comunitat, però durant tot aquest temps els que no podien morir s’havien fet poderosos. Eren persones de tots els orígens possibles: alguns havien estat rics, altres summament pobres; alguns s’havien passat la vida oprimint i altres sent oprimits. Però el que els diners havien estat tan eficaços a separar, la promesa de la vida eterna va ser capaç d’unir. I així va ser com, deixant enrere tot antic perjudici, una nova raça d’humans va ser creada. Ells eren objectivament superiors i estaven disposats a demostrar-ho. Eren incapaços d’envellir. Qui ho havia de dir que el tractament d’una infecció donaria la solució a un problema que ni tan sols pensàvem que ho fos: l’envelliment. Ningú hi havia pensat com una malaltia, simplement era quelcom que ocorria de forma impertorbable en tot ésser viu. Doncs un petit microorganisme el material genètic del qual no ocupava més que un full de Word, combinat amb una apressada medicació, van ser la clau per fer que la mort fos quelcom del passat. Aquesta aberrant mescla va causar una activitat telomèrica il·limitada dins dels seus cromosomes, i curiosament el seu exacerbat sistema immunològic era capaç de mantenir a ratlla qualsevol creixement cel·lular neoplàsic. Però no per a tothom era igual, és clar, i aquest era el motiu pel qual s’havia de suprimir el fet de no acabar. Els humans estaven subjugats a la voluntat dels qui no perien i el pitjor és que no ho sabien. Es pensava que podríem aprendre a conviure amb tantes persones impassibles al pas del temps, però no podríem estar més errats. Aparentment la societat semblava que havia tornat a la normalitat, però un nou ordre s’estava gestant. Tots els immortals havien canviat en comparació amb com eren abans de la catàstrofe mundial. S’havien tornat persones totalment corrompudes i el seu objectiu era dominar per damunt de totes les coses i éssers, fet que mai sabré si era un altre efecte secundari de la cura o si senzillament era la pròpia vanitat humana que sortia a la superfície. En pocs anys ja havien infestat la majoria de sectors públics i privats, seguint els passos del virus que en un primer moment els va portar al llindar de la mort. Anaven escalant lentament les piràmides de la societat, buscant una manera unilateral de poder governar-nos. I oi tant si ho van aconseguir! Els científics i la raó havien estat incapaços de resoldre el problema de la immortalitat després d’haver-la causat. Centenars de milers havien perdut la vida en les guerres que van sorgir a causa de la seva incompetència, l’Homo sapiens havia perdut la fe en l’única cosa que no necessitava la fe per existir. En definitiva, els immortals fàcilment van ser escollits per liderar una nova etapa de la nostra història. Prometien cuidar tothom i emprar la seva superioritat biològica per fer el bé. No obstant, durant poc temps van ser capaços d’amagar la seva supèrbia i tots vam ser còmplices de la descomposició del sentit comú. Va ser molt interessant, a la vegada que espantós, viure com es deixava d’ensenyar ciència i filosofia a les escoles i instituts. La majoria de carreres universitàries van desaparèixer i qualsevol incògnita que poguessis fer-te fora del marc establert era destruïda sense miraments. Ells no volien que la mateixa humanitat que els havia portat allà també els pogués fer baixar. Sorprenentment, la societat es va adaptar molt bé a les noves normes. La senzillesa de no haver de pensar va ser un prat de comoditat per als qui tant havien patit. Pocs quedàvem que volíem canviar les coses.

Tu i jo solíem parlar molt sobre aquests temes, de fet és per això que en tinc consciència; si no, no seria més que una simple ovella enmig d’un mar de llana blanca. Ara ja no, és clar. M’interessava immensament el teu coneixement sobre el tema, i era qüestió de temps que t’escollissin per trobar una solució a la problemàtica. Recordo perfectament el dia que t’ho van proposar. Vas arribar a casa tan radiant com sempre, però una ullada al teu llenguatge no verbal em va alarmar que estava passant alguna cosa. Ja m’havia convertit en un hàbil lector del teu pensament, i és que, malgrat tot, he de reconèixer que era un dels meus punts forts i això t’omplia d’una seguretat que requeries igual que jo et requeria a tu. Primer vaig intentar esbrinar per mi mateix la novetat que portaves amb tu, però l’esforç mental era inútil, ja que la flama interna que em lligava a tu impedia que pensés en l’única cosa que podia causar la nostra separació. Ben a dins meu, no volia creure’m que t’haguessin plantejat treballar per posar fi a la immortalitat. Però tota esperança es va ensorrar quan m’ho vas dir amb les teves paraules, tan punyents, tan belles. Tots dos sabíem que no t’hi podies negar, i que això significava viure una vida de persecució. Els immortals s’havien fet molt perillosos per al progrés de la humanitat, eren molts i tenien una cosa que nosaltres no: temps. Tenien espies a cada racó de cada barri, ningú podia fer res sense que ells ho valoressin en secret i prenguessin una decisió en conseqüència. Per això, acceptar la proposta de feina que podria aportar una esperança a la resta de nosaltres evidenciava posar-se en perill automàticament i perpètua. Em vas demanar que no t’acompanyés en la teva nova vida, sense saber que feia temps que jo ja havia oblidat com viure sense tu.

No et mentiré, no va ser fàcil adaptar-m’hi. Jo que mai he estat un fora de sèrie (ni de cos ni d’esperit) de cop em tocava fer el paper d’un protagonista de les millors històries de ficció. El problema és que jo no era un guió escrit per un professional de Hollywood, ni un personatge irreal interpretat per l’home més desitjat del moment; era un paio com qualsevol altre que estava bojament enamorat.

Ho vaig intentar i fins a cert punt crec que vaig aconseguir viure entre les ombres i a la vegada a simple vista de tothom. Tenir amics i família va quedar fora de les nostres realitats. Bé, em refereixo a connexions autèntiques, no les que ens imposaven per tal d’aparentar quotidianitat. Tu te’n sorties molt bé, semblava que haguessis nascut per a aquell modus vivendi. A vegades t’observava caminar pel carrer mentre marxaves per la porta i pensava com era possible que una persona, quatre extremitats i un cervell estiguessin tan a prop de canviar el món. Cada dia feies un horari diferent, tancada al laboratori, el qual no tenia ni la més remota idea d’on era. La normalitat va passar a ser no saber a quina hora tornaries a casa ni si tan sols retornaries. Viure en un esglai permanent no és fàcil, per això el dia que vaig seguir-te per tal d’esbrinar on treballaves estava encegat per la falsa sensació que t’estava protegint. Creia que estava fent bé, que era correcte posar-ho tot en risc per una espurna d’estabilitat emocional. Els primers metres van ser fàcils, caminaves a un ritme adequat i la gentada que corria per aquella desconeguda ciutat em conferia un camuflatge excel·lent de tot aquell que pogués estar esperant una estupidesa com aquella. Tot anava bé fins que un autobús va creuar-se entre el nostre camí i va fer que et perdés de vista, en aquell moment vaig entendre els bons de les pel·lícules. Havies desaparegut, així que el pànic de no poder acabar la meva personal missió em va envair i vaig posar-me a córrer, cercant desesperadament ni que fos una punta dels teus talons coberts per les teves botes preferides. Girava el cap a dreta i esquerra, sense una resposta visual confortant. En pocs segons ja havia perdut tota esperança. Va ser en el moment que em plantejava tornar cap a les quatre parets que anomenàvem casa quan et vaig veure. Quieta, mirant-me amb la cara d’horror més esgarrifosa que un humà pot concebre. Ja sabia que el que havia fet no era correcte, però no entenia quina era la causa de tal espant. Al moment en què el fred acer del ganivet em va travessar el peritoneu ho vaig entendre: l’error que havia comès significava perdre la vida. No es podia posar en risc el futur dels mortals per culpa d’un mitja merda que creu saber la definició de la paraula amor. Mentre els genolls em deixaven de respondre els meus ulls es mantenien fixos als teus. Crec que en un primer moment em vas venir a socórrer, però dos homes van agafar-te i et van pujar a una furgoneta amb una velocitat impressionant. Quan ja era de quatre potes i la sang regalimava per les llambordes, la barrejadissa humana va semblar-me llunyana, silenciosa, fins que la lluminositat del dia es va apagar.

No recordo res més fins que la càlida llum de la nostra habitació va despertar-me i va permetre’m veure’t en una cadira, quasi adormida, tocant-te els cabells. Primer vaig dir-me: “quina sort, tot ha estat un somni”, sense saber ben bé quina part de tot plegat desitjava que en formés part i quina fos real. Però el dolor de la ferida va recordar-me que res de l’ocorregut havia estat fruit de la meva fase REM. Els dies següents intentava extreure’t la veritat de tot plegat: què va passar amb mi? Qui em va salvar? Per què continuava viu? Preguntes que et rebutjaves respondre’m, aprofitant-te del teu carisma per fer que la meva atenció es desviés en tasques que sí que podia comprendre. Malgrat tot, estar preparat per al pitjor en tot moment és de les pitjors coses amb què he hagut d’aprendre a conviure.

Avui no sé si maleir o celebrar que trobessis com revertir els efectes de la immortalitat. Havies anat en contra de tot el que durant tants anys vas considerar com a invariable per fer que la mort tornés a ser el pa de cada dia per a tothom. La por de morir s’havia d’instaurar entre els qui l’havien perdut, perquè sense ella els humans no sabien viure, per molt contradictori que sembli. Un nou repte ens va assolir: poder administrar-ho als qui més manaven. Això va ser una tasca tant o més àrdua que l’anterior. Una altra lliga d’infiltracions, secretismes i por va posar a prova la nostra relació. Al final el més eficaç va ser fer-li entendre al poble que hi havia una altra manera de viure. La possibilitat de posar fi a l’opressió els va ser agradable, però van necessitar el teu lideratge per posar-ho en pràctica.

Separar el genoma víric del compost medicamentós que havien pres 100 milions de persones havia estat el teu somni durant tot aquell temps i quan per fi ho vas aconseguir tots dos vam ser molt feliços… durant un temps. El mateix temps que vam trigar a adonar-nos que les arrugues i cabells blancs que a mi em començaven a sortir, en tu ni gosaven fer acte de presència. El fet de treballar sense descans amb mostres innòcues del microorganisme i amb versions metilades del seu fàrmac va convertir-te en una d’ells. Però lamentablement en el teu cas ni tu mateixa vas ser capaç de tornar- te mortal. Ets un cas únic, només tu t’havies convertit en allò que havies lluitat tant per extingir. I la pena omplia el meu cos al veure’t somicar a les nits, mentre aquella aura misteriosa que et feia radiant desapareixia lentament.

Ara farà tres mesos que vas prendre la decisió de deixar-nos, de deixar-me. No et culpo, per una vegada a la meva vida intento no ser tan egoista. Entenc el que vas fer i per què. M’ha costat molt però ara he arribat a la mateixa conclusió que tu: era l’única sortida. És per això que ara ja puc descansar, els meus ulls es tanquen i t’observen tocant-te els cabells i no deixo de somriure. A poc a poc em vaig adormint, amb ganes de retrobar-te, si tinc sort. I si no en tinc, almenys no hauré permès que la meva flama s’hagi apagat del tot.

Activitats de promoció de la llengua catalana a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, primavera 2020

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona,
organitza cada any una sèrie d’activitats de promoció de la llengua catalana adreçades als
estudiants i al conjunt de la comunitat universitària.

Campus Clínic

XXVI Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut: obert a la participació d’alumnat, professorat i personal de tot el recinte del Clínic, és a dir, universitat, hospital i instituts associats. Té una modalitat de prosa curta i una de poesia. El termini per presentar-s’hi acaba el 3 d’abril.

II Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria del Campus Clínic: per a l’alumnat del
grau d’Infermeria del Clínic que hagi elaborat el treball final de grau en català. El termini per
presentar-s’hi també acaba el 3 d’abril.

 

Campus Bellvitge

Concurs literari Lletres de Maig 2020: premi al millor relat curt, que aquest any ha d’estar
dedicat als trastorns alimentaris. S’adreça als estudiants de qualsevol grau de Bellvitge i el termini per lliurar originals acaba el 30 d’abril.

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria de Bellvitge: ja és el sisè any que
s’organitza aquest concurs per a l’alumnat d’Infermeria del Campus i té una gran participació.
Els treballs s’han d’enviar abans del 2 d’abril.

V Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Odontologia: tots els estudiants d’Odontologia
que escriguin i defensin el TFG en català estan cridats a participar-hi. Només cal que a l’hora de lliurar el treball en presentin una còpia per al concurs (11 de juny).

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG de Podologia: en la mateixa línia de fomentar l’ús
de la llengua catalana i de promoure’n la qualitat, es dona un premi al millor TFG de Podologia, des d’aquest punt de vista. El termini per presentar-s’hi s’acaba el 29 de maig.

 

Les bases estableixen quan es farà públic el veredicte del jurat i quan es farà l’entrega de
premis, que serà o bé per la diada de Sant Jordi o bé durant els actes de graduació de cada
ensenyament, segons el que es determina en cada concurs.