Obres guanyadores del XXVI concurs literari del Campus Clínic 2020

La Clàudia Balcells i en Lluís Camprubí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són els guanyadors del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Tot seguit volem compartir amb vosaltres els textos amb els quals aquests dos estudiants van resultar guanyadors.

Categoria de poesia, La Cervesa de les Coses que Mai vam fer, Clàudia Balcells

La Cervesa de les Coses que Mai vam Fer

I encara queda a la barra
Aquella cervesa de les coses que mai vam fer
Aquella que, d’haver-la demanada
Ens hauria estirat la llengua
I no hauríem fugit la mirada.

Si no la demanes,
Les ampolles buides semblen poques
Però si ho fas, la nit s’allarga fins a l’infinit;
I el got torna a estar mig ple,
En comptes de mig buit.

Rialles estridents justificarien
Les converses que ens queden a mitges,
I amb complicitat descarada
Ens perdonaríem els somriures poc dissimulats
Culpant la poció de les veritats amagades.

Després, a poc a poc, l’embriaguesa
Desdibuixaria els perfils de la bombolla de la privacitat
I trobaria sentit a allò que abans m’has dit,
Prop, a cau d’orella:
«Ens ballem aquesta nit».

Oda al Pirineu

En la Vella, que és ciutat i presó d’amants,
ens amagues a encapritxats i delirosos,
tots desitjosos i folls de la teva falda
color absenta, cosida amb fils de plata
que servicials acaronen còdols to perla.

I mentre guaites des de cimadals el capvespre,
m’adorms amb cançó color profund safir
per despertar-me l’endemà
amb suau tramuntana robí.

Però és el teu perfum,
fragància de gebrada primerenca,
la que em segresta els sentits.

Tu, bandolera d’ànimes te m’emportes
drecera amunt cap a circs de cel i pedra
on estanys són els teus acròbates de llum
que es desperten en escoltar ta rialla:
l’eco preferit dels grenys i de cavorques,
nostra cançó composta en clau de l’amor.

Restaré l’eternitat ací i absort
perquè ho ets dues vegades; bella i vella.

Estimar-te com ho faig jo, ningú pot
Pirineu.

Laberints

Plena de seny
Ausiàs March

Amaguen incertesa arestes afilades
Que en tombar dreta es perden i torçades giren,
En els homes tot el seu judici adormiren,
Foscor alliberen i ombres deixen escampades.

Murs de verdor salvatge i perfecció finita;
Passadís traïdor, d’intel·ligència enginyosa
Oblitera és aquesta flora frondosa,
I guarda el Monstre que tot aguaita i habita.

Dominà la ment tota desesperació,
Un cop ennuvolada tota rectitud,
No en Ariadna, n’era la més gran virtut
Bella dona guiada per ferma raó.

Posà en arbust sa mà gentil i assenyada,
I és llum i criteri i plena d’enteniment,
Caminà tranquil·la, creuà pausadament
Cap a la sortida que mai fou trepitjada.

Trobà en creuada un repte, no dubitació,
L’enigma i la solució amaguen les parets,
Certesa segura la porta a nous indrets,
En apropar-se cantonada amb decisió.

D’aquest gran laberint en cercà el final,
No conegué en ell la temuda criatura,
Ja que en qui es domina per la mesura,
No troba en el deliri aquest destí fatal.

Categoria de narració curta, El després, Lluís Camprubí

Avui he aclucat els ulls després de mesos d’intenses baralles externes i, sobretot, internes. Les meves parpelles ja s’havien retrobat en moltes ocasions abans, però mai d’una manera tan relaxada. Ja no estaven mullades per la suor, ni tremolaven nerviosament quan la meva ment reflexionava sobre el que estava passant allà fora.

Tot havia canviat. Absolutament tot. No hi havia cap vida que no s’hagués vist afectada per la situació. Famílies, ciutats i països van veure’s exposades a la més extrema de les lleis de la naturalesa: la mort. Incapaces d’evitar-la, van haver de buscar mecanismes per sostenir-la de la manera més humana possible. Ben cert era que en el passat ja ens havíem enfrontat a un decreixement agut de la població, però mai ho havíem fet tenint la possibilitat de posar-hi un remei tan efectiu. Fins llavors no havíem tingut la capacitat mecànica d’acabar amb quelcom que tothom estava d’acord que havia de ser erradicat, però el que a priori semblava una benedicció divina va convertir-se en la nostra pèrdua. Vam haver de passar a qüestionar-nos la capacitat social d’afrontar la malaltia. Una nova problemàtica va assolir-nos, una que mai ens havíem plantejat com a societat: hem de curar?

Al començament tot era ben senzill, només hi havia dues opcions: deixar morir o no deixar morir. En un principi l’opció correcta era ben clara, però el que no sabíem és el que portava amb ella: l’eternitat. Una paraula tant bella com esfereïdora, capaç de provocar la felicitat més immensa i la tristesa més letal. Això, però, no va ser descobert fins que havien passat setmanes des de la creació de la cura. Aquesta va sorgir mig any després de l’alarma mundial d’una patologia que va minvar una cinquena part de la població, va arrasar qualsevol pronòstic demogràfic i va destruir les economies internacionals; des de les més febles fins a les més robustes. Trobar una solució va ser la prioritat durant aquest període, on tots els pressupostos prevists van veure’s afectats dràsticament. Milers de científics d’arreu del món van unir forces i van començar a treballar per trobar una solució adient.

Malgrat tot, una cosa era certa: la unificació de continents per combatre un mateix mal emmarcava una proesa que fins llavors no havia estat assolida per la nostra espècie. Com que el malalt mitjà trigava un mes a patir la fallida multiorgànica fatal des de la contracció del patogen, els metges tenien 30 dies de marge per curar cada pacient. En una fita que superava tota expectació, van ser capaços de curar els 100 milions de persones que es trobaven afectades el moment de l’aparició de l’anhelat tractament. Això va permetre que el contagi es reduís a zero, ja que si no hi havia malalts, no hi havia malaltia. Havíem acabat amb el perill microscòpic, sí, però tocava afrontar un perill més gran: nosaltres mateixos. Poc temps va ocórrer fins a adonar-nos que les persones que havien estat salvades per la intervenció farmacològica eren incapaces de morir per causes naturals. Els governs i institucions van intentar ocultar-ho d’entrada, però era impossible d’amagar tal excepcionalitat, i encara més quan aquests es van adonar del que eren: éssers immortals. La resta de nosaltres, els que no havíem estat infectats, vam passar a ser marionetes a les seves mans. La malaltia que ho havia promogut tot va passar ràpidament a ser un record difús i inespecífic en la memòria general.

I és que tot va canviar quan guarir va deixar de ser una necessitat. Va passar de ser un fet imperatiu que no s’havia de veure reduït de cap manera a una incògnita en majúscules. La comunitat mèdica va haver d’instruir-se a prendre decisions que violaven de manera brutal el seu venerat jurament hipocràtic.

El caos va ser palès en els científics, i això va condemnar la ment col·lectiva. El que no havia destruït la malaltia en si va acabar-ho d’ensorrar el que havia de ser la nostra salvació. Al veure que eren incapaços de donar una resposta homogènia i acurada, no tan sols de la solució i com afrontar-la, sinó del que estava ocorrent i per què, el pànic va passar a ser el llenguatge primari de la població. Doncs els científics eren a qui la gent acudia en temps de crisi, i igual que un ancià sense el seu bastó, la humanitat no va poder mantenir-se dempeus.

Qui m’havia de dir a mi que enmig de tot plegat et trobés, en una cua de racionament, escrutant amb la mirada cada peça de fruita. No puc descriure el que vaig sentir en aquell moment: va ser el primer cop que et vaig veure fer rínxols als cabells amb la punta del dit índex. Des d’aquell moment vaig saber que tot m’aniria bé. O almenys això volia creure. Estava sol en aquell dia fred de Sant Esteve, que poc s’assemblava al de l’any anterior. No podia suportar més estar sol davant de tot plegat, la pressió acabava amb mi i m’empenyia violentament cap a terra. Va ser per això que et necessitava. No sé què va il·luminar-se en mi, crec que era una petita flama d’esperança per ser feliç, que em deia que si podia estar al teu costat tot seria una mica millor. I així ho vaig intentar. Seguint el meu foc intern, el qual s’anava fent més gran i càlid a mesura que t’anava coneixent, vaig prendre l’egoista decisió de no deixar que marxessis del meu espai vital. Siguem sincers, jo mai vaig ser una necessitat en el teu dia a dia com tu ho eres per mi, però el que és innegable és que la meva companyia t’anava bé. T’anava bé poder abraçar algú a la nit i compartir-hi els teus pensaments durant el dia. Jo no em podia sentir més afortunat, perquè malgrat tot, pensava que series la persona de la meva vida. Aquí sí que no puc dir que estigués equivocat.

Mentre tu i jo anàvem aprenent l’un sobre l’altre fins a convertir-nos en experts, a fora tot se n’anava en orris. La medicació que havia creat 100 milions de déus terrestres va ser perseguida per la resta de persones, creant guerres civils arreu. El que les nacions van esprintar per manufacturar en massa poc van trigar a posar-hi el fre de mà. Però què passa si poses el fre de mà en un cotxe que sobrepassa els límits de velocitat en una autopista Efectivament, el resultat és desastrós. Tot i això, les guerres van ser en va, ja que, per “beneficiar-te” de la infinita vida que comportava la cura havies d’estar infectat; les persones sanes no eren hostes adequats perquè l’efecte secundari més convuls de la història fes efecte. I així va ser com, contràriament a la sagrada teoria de l’evolució, aquells que havien aconseguit vials amb el tractament van intentar infectar-se. Per sort ja no quedaven malalts, tots havien passat a ser invencibles davant la mort o havien sucumbit a ella. Així doncs semblava que s’havia assolit una certa estabilitat des de la qual tornar a créixer com a comunitat, però durant tot aquest temps els que no podien morir s’havien fet poderosos. Eren persones de tots els orígens possibles: alguns havien estat rics, altres summament pobres; alguns s’havien passat la vida oprimint i altres sent oprimits. Però el que els diners havien estat tan eficaços a separar, la promesa de la vida eterna va ser capaç d’unir. I així va ser com, deixant enrere tot antic perjudici, una nova raça d’humans va ser creada. Ells eren objectivament superiors i estaven disposats a demostrar-ho. Eren incapaços d’envellir. Qui ho havia de dir que el tractament d’una infecció donaria la solució a un problema que ni tan sols pensàvem que ho fos: l’envelliment. Ningú hi havia pensat com una malaltia, simplement era quelcom que ocorria de forma impertorbable en tot ésser viu. Doncs un petit microorganisme el material genètic del qual no ocupava més que un full de Word, combinat amb una apressada medicació, van ser la clau per fer que la mort fos quelcom del passat. Aquesta aberrant mescla va causar una activitat telomèrica il·limitada dins dels seus cromosomes, i curiosament el seu exacerbat sistema immunològic era capaç de mantenir a ratlla qualsevol creixement cel·lular neoplàsic. Però no per a tothom era igual, és clar, i aquest era el motiu pel qual s’havia de suprimir el fet de no acabar. Els humans estaven subjugats a la voluntat dels qui no perien i el pitjor és que no ho sabien. Es pensava que podríem aprendre a conviure amb tantes persones impassibles al pas del temps, però no podríem estar més errats. Aparentment la societat semblava que havia tornat a la normalitat, però un nou ordre s’estava gestant. Tots els immortals havien canviat en comparació amb com eren abans de la catàstrofe mundial. S’havien tornat persones totalment corrompudes i el seu objectiu era dominar per damunt de totes les coses i éssers, fet que mai sabré si era un altre efecte secundari de la cura o si senzillament era la pròpia vanitat humana que sortia a la superfície. En pocs anys ja havien infestat la majoria de sectors públics i privats, seguint els passos del virus que en un primer moment els va portar al llindar de la mort. Anaven escalant lentament les piràmides de la societat, buscant una manera unilateral de poder governar-nos. I oi tant si ho van aconseguir! Els científics i la raó havien estat incapaços de resoldre el problema de la immortalitat després d’haver-la causat. Centenars de milers havien perdut la vida en les guerres que van sorgir a causa de la seva incompetència, l’Homo sapiens havia perdut la fe en l’única cosa que no necessitava la fe per existir. En definitiva, els immortals fàcilment van ser escollits per liderar una nova etapa de la nostra història. Prometien cuidar tothom i emprar la seva superioritat biològica per fer el bé. No obstant, durant poc temps van ser capaços d’amagar la seva supèrbia i tots vam ser còmplices de la descomposició del sentit comú. Va ser molt interessant, a la vegada que espantós, viure com es deixava d’ensenyar ciència i filosofia a les escoles i instituts. La majoria de carreres universitàries van desaparèixer i qualsevol incògnita que poguessis fer-te fora del marc establert era destruïda sense miraments. Ells no volien que la mateixa humanitat que els havia portat allà també els pogués fer baixar. Sorprenentment, la societat es va adaptar molt bé a les noves normes. La senzillesa de no haver de pensar va ser un prat de comoditat per als qui tant havien patit. Pocs quedàvem que volíem canviar les coses.

Tu i jo solíem parlar molt sobre aquests temes, de fet és per això que en tinc consciència; si no, no seria més que una simple ovella enmig d’un mar de llana blanca. Ara ja no, és clar. M’interessava immensament el teu coneixement sobre el tema, i era qüestió de temps que t’escollissin per trobar una solució a la problemàtica. Recordo perfectament el dia que t’ho van proposar. Vas arribar a casa tan radiant com sempre, però una ullada al teu llenguatge no verbal em va alarmar que estava passant alguna cosa. Ja m’havia convertit en un hàbil lector del teu pensament, i és que, malgrat tot, he de reconèixer que era un dels meus punts forts i això t’omplia d’una seguretat que requeries igual que jo et requeria a tu. Primer vaig intentar esbrinar per mi mateix la novetat que portaves amb tu, però l’esforç mental era inútil, ja que la flama interna que em lligava a tu impedia que pensés en l’única cosa que podia causar la nostra separació. Ben a dins meu, no volia creure’m que t’haguessin plantejat treballar per posar fi a la immortalitat. Però tota esperança es va ensorrar quan m’ho vas dir amb les teves paraules, tan punyents, tan belles. Tots dos sabíem que no t’hi podies negar, i que això significava viure una vida de persecució. Els immortals s’havien fet molt perillosos per al progrés de la humanitat, eren molts i tenien una cosa que nosaltres no: temps. Tenien espies a cada racó de cada barri, ningú podia fer res sense que ells ho valoressin en secret i prenguessin una decisió en conseqüència. Per això, acceptar la proposta de feina que podria aportar una esperança a la resta de nosaltres evidenciava posar-se en perill automàticament i perpètua. Em vas demanar que no t’acompanyés en la teva nova vida, sense saber que feia temps que jo ja havia oblidat com viure sense tu.

No et mentiré, no va ser fàcil adaptar-m’hi. Jo que mai he estat un fora de sèrie (ni de cos ni d’esperit) de cop em tocava fer el paper d’un protagonista de les millors històries de ficció. El problema és que jo no era un guió escrit per un professional de Hollywood, ni un personatge irreal interpretat per l’home més desitjat del moment; era un paio com qualsevol altre que estava bojament enamorat.

Ho vaig intentar i fins a cert punt crec que vaig aconseguir viure entre les ombres i a la vegada a simple vista de tothom. Tenir amics i família va quedar fora de les nostres realitats. Bé, em refereixo a connexions autèntiques, no les que ens imposaven per tal d’aparentar quotidianitat. Tu te’n sorties molt bé, semblava que haguessis nascut per a aquell modus vivendi. A vegades t’observava caminar pel carrer mentre marxaves per la porta i pensava com era possible que una persona, quatre extremitats i un cervell estiguessin tan a prop de canviar el món. Cada dia feies un horari diferent, tancada al laboratori, el qual no tenia ni la més remota idea d’on era. La normalitat va passar a ser no saber a quina hora tornaries a casa ni si tan sols retornaries. Viure en un esglai permanent no és fàcil, per això el dia que vaig seguir-te per tal d’esbrinar on treballaves estava encegat per la falsa sensació que t’estava protegint. Creia que estava fent bé, que era correcte posar-ho tot en risc per una espurna d’estabilitat emocional. Els primers metres van ser fàcils, caminaves a un ritme adequat i la gentada que corria per aquella desconeguda ciutat em conferia un camuflatge excel·lent de tot aquell que pogués estar esperant una estupidesa com aquella. Tot anava bé fins que un autobús va creuar-se entre el nostre camí i va fer que et perdés de vista, en aquell moment vaig entendre els bons de les pel·lícules. Havies desaparegut, així que el pànic de no poder acabar la meva personal missió em va envair i vaig posar-me a córrer, cercant desesperadament ni que fos una punta dels teus talons coberts per les teves botes preferides. Girava el cap a dreta i esquerra, sense una resposta visual confortant. En pocs segons ja havia perdut tota esperança. Va ser en el moment que em plantejava tornar cap a les quatre parets que anomenàvem casa quan et vaig veure. Quieta, mirant-me amb la cara d’horror més esgarrifosa que un humà pot concebre. Ja sabia que el que havia fet no era correcte, però no entenia quina era la causa de tal espant. Al moment en què el fred acer del ganivet em va travessar el peritoneu ho vaig entendre: l’error que havia comès significava perdre la vida. No es podia posar en risc el futur dels mortals per culpa d’un mitja merda que creu saber la definició de la paraula amor. Mentre els genolls em deixaven de respondre els meus ulls es mantenien fixos als teus. Crec que en un primer moment em vas venir a socórrer, però dos homes van agafar-te i et van pujar a una furgoneta amb una velocitat impressionant. Quan ja era de quatre potes i la sang regalimava per les llambordes, la barrejadissa humana va semblar-me llunyana, silenciosa, fins que la lluminositat del dia es va apagar.

No recordo res més fins que la càlida llum de la nostra habitació va despertar-me i va permetre’m veure’t en una cadira, quasi adormida, tocant-te els cabells. Primer vaig dir-me: “quina sort, tot ha estat un somni”, sense saber ben bé quina part de tot plegat desitjava que en formés part i quina fos real. Però el dolor de la ferida va recordar-me que res de l’ocorregut havia estat fruit de la meva fase REM. Els dies següents intentava extreure’t la veritat de tot plegat: què va passar amb mi? Qui em va salvar? Per què continuava viu? Preguntes que et rebutjaves respondre’m, aprofitant-te del teu carisma per fer que la meva atenció es desviés en tasques que sí que podia comprendre. Malgrat tot, estar preparat per al pitjor en tot moment és de les pitjors coses amb què he hagut d’aprendre a conviure.

Avui no sé si maleir o celebrar que trobessis com revertir els efectes de la immortalitat. Havies anat en contra de tot el que durant tants anys vas considerar com a invariable per fer que la mort tornés a ser el pa de cada dia per a tothom. La por de morir s’havia d’instaurar entre els qui l’havien perdut, perquè sense ella els humans no sabien viure, per molt contradictori que sembli. Un nou repte ens va assolir: poder administrar-ho als qui més manaven. Això va ser una tasca tant o més àrdua que l’anterior. Una altra lliga d’infiltracions, secretismes i por va posar a prova la nostra relació. Al final el més eficaç va ser fer-li entendre al poble que hi havia una altra manera de viure. La possibilitat de posar fi a l’opressió els va ser agradable, però van necessitar el teu lideratge per posar-ho en pràctica.

Separar el genoma víric del compost medicamentós que havien pres 100 milions de persones havia estat el teu somni durant tot aquell temps i quan per fi ho vas aconseguir tots dos vam ser molt feliços… durant un temps. El mateix temps que vam trigar a adonar-nos que les arrugues i cabells blancs que a mi em començaven a sortir, en tu ni gosaven fer acte de presència. El fet de treballar sense descans amb mostres innòcues del microorganisme i amb versions metilades del seu fàrmac va convertir-te en una d’ells. Però lamentablement en el teu cas ni tu mateixa vas ser capaç de tornar- te mortal. Ets un cas únic, només tu t’havies convertit en allò que havies lluitat tant per extingir. I la pena omplia el meu cos al veure’t somicar a les nits, mentre aquella aura misteriosa que et feia radiant desapareixia lentament.

Ara farà tres mesos que vas prendre la decisió de deixar-nos, de deixar-me. No et culpo, per una vegada a la meva vida intento no ser tan egoista. Entenc el que vas fer i per què. M’ha costat molt però ara he arribat a la mateixa conclusió que tu: era l’única sortida. És per això que ara ja puc descansar, els meus ulls es tanquen i t’observen tocant-te els cabells i no deixo de somriure. A poc a poc em vaig adormint, amb ganes de retrobar-te, si tinc sort. I si no en tinc, almenys no hauré permès que la meva flama s’hagi apagat del tot.

Activitats de promoció de la llengua catalana a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, primavera 2020

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona,
organitza cada any una sèrie d’activitats de promoció de la llengua catalana adreçades als
estudiants i al conjunt de la comunitat universitària.

Campus Clínic

XXVI Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut: obert a la participació d’alumnat, professorat i personal de tot el recinte del Clínic, és a dir, universitat, hospital i instituts associats. Té una modalitat de prosa curta i una de poesia. El termini per presentar-s’hi acaba el 3 d’abril.

II Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria del Campus Clínic: per a l’alumnat del
grau d’Infermeria del Clínic que hagi elaborat el treball final de grau en català. El termini per
presentar-s’hi també acaba el 3 d’abril.

 

Campus Bellvitge

Concurs literari Lletres de Maig 2020: premi al millor relat curt, que aquest any ha d’estar
dedicat als trastorns alimentaris. S’adreça als estudiants de qualsevol grau de Bellvitge i el termini per lliurar originals acaba el 30 d’abril.

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria de Bellvitge: ja és el sisè any que
s’organitza aquest concurs per a l’alumnat d’Infermeria del Campus i té una gran participació.
Els treballs s’han d’enviar abans del 2 d’abril.

V Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Odontologia: tots els estudiants d’Odontologia
que escriguin i defensin el TFG en català estan cridats a participar-hi. Només cal que a l’hora de lliurar el treball en presentin una còpia per al concurs (11 de juny).

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG de Podologia: en la mateixa línia de fomentar l’ús
de la llengua catalana i de promoure’n la qualitat, es dona un premi al millor TFG de Podologia, des d’aquest punt de vista. El termini per presentar-s’hi s’acaba el 29 de maig.

 

Les bases estableixen quan es farà públic el veredicte del jurat i quan es farà l’entrega de
premis, que serà o bé per la diada de Sant Jordi o bé durant els actes de graduació de cada
ensenyament, segons el que es determina en cada concurs.

Obres guanyadores del XXV concurs literari del Campus Clínic

La Maria Teresa Guarro i la Clara González, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus Clínic.

Els premis es van lliurar el passat 29 d’abril i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Categoria de poesia, 8 de març, de Clara González

Sona el despertador,
l’apago i torna a sonar,
l’apago i ara m’aixeco,
em vesteixo i a esmorzar.

L’aixeta i aigua freda,
com les dosis de realitat
amb què ens topem cada dia:
avui ens hem de despertar.

Al metro la línia vermella,
va més plena del normal.
Dreta trec el meu llibre,
però al voltant mòbils i caps.

Entra una noia rosseta,
dempeus al meu costat,
treu un llibre de la bossa
i llegeix al meu davant.

No li veig bé la cara,
però de sobte ja em cau bé,
somric sense mirar-la,
bonic esdeveniment.

Es tornen a obrir les portes,
pugen adults i nens,
i una dona ampla d’espatlles
amb un llibre gros groguenc.

I en aquell metre quadrat,
les tres llegim tranquil·les,
guardo la imatge a la memòria,
i somric com de petita.

Tant de bo un ull curiós
que vegi la imatge de fora,
que fotografiï aquest moment,
i el viralitzi en un moment.

Tres dones llegint al metro,
qui ha dit intel·lecte i ideals.
Tres dones lluitant en cos,
ànima, ment i sororitat.

Curiosa aquesta escena,
i tant de bo no ho fos tant.
Menys internet, més intel·lecte,
menys perdre temps, més amistat.

Curiosos els caps dins els llibres,
sinònim de la lluita i lleialtat.
Clamem respecte, la no-violència,
però sí la lluita i llibertat.

Curiós l’ull que ens fotografia.
Sinònim d’amor i comprensió,
clamem igualtat: no al masclisme.
Volem ja la rebel·lió!

Curiosa la ment que viralitza
la fotografia que ningú ha fet,
L’ull és meu i aquesta escena,
d’ara i per sempre,
també.

Categoria de prosa, Dolç passat, de Maria Teresa Guarro

Avui és un dels dies que més li agrada de l’any. Sap que acabarà la jornada exhausta, que no tindrà forces per aixecar-se del sofà una vegada arribi a casa i que el seu cos se’n ressentirà els següents dies. Però també sap que valdrà molt la pena. A l’obrador ja fa dies que treballen sense parar al ritme dels últims èxits musicals de Radio 3. Darrere el taulell, ocupen les seves posicions les dependentes, que uniformades amb l’elegant vestit blau marí que fa joc amb el rètol de la botiga, es faran un tip d’anar cap amunt i cap avall amb els encàrrecs. Les aromes de xocolata, fruita caramel·litzada i mantega s’escampen per tot l’establiment, creant el que ha estat sempre el perfum de la seva vida. L’aparador llueix més que mai amb els colors vius i brillants de les mones de fruita, el suculent marró de les de xocolata, els pollets de feltre i les plomes decorant totes les creacions i tot un reguitzell d’ous de totes les mides, colors, formes i motius. Però aquest any les veritables protagonistes són les figures de xocolata amb formes d’animals que s’han aventurat a fer per primera vegada. Fa dies que es fixa en com, en sortir de l’escola, els nens i les nenes s’aturen a mirar l’aparador i es queden embadalits davant d’aquells animals de granja fets amb tanta gràcia.

El rellotge de cucut que ja fa gairebé cent anys que marca el transcurs del temps en aquella pastisseria, marca les set. I tot seguit, la Rosa, la mestressa i ànima de l’establiment, aixeca la persiana.

– Bon dia i bona Pasqua senyora Rosa! – fa en Pere, que com cada any és el més matiner.

I en Pere li explica feliç que aquest any tota la família es reuniran a l’Ametlla de Mar, que el seu fillol ha fet cinc anys i que està segur que li encantarà la figura del porquet que li ha comprat. Més tard arriben la Maria, la Roser i l’Angelina, les seves amigues de tota la vida. Sempre passen a saludar-la ben d’hora cada diumenge. Ja ho feien quan la Rosa tenia deu anys i passava gran part de diumenges i festius entre la botiga, on ajudava la seva mare a embolicar paquets i s’encarregava que els pots de l’expositor estiguessin sempre a vessar de caramels i confits de tot tipus, i l’obrador, on trastejava i remenava tot el que trobava i també, on quedava bocabadada observant com el seu pare treballava amb gran delicadesa cada una de les seves elaboracions. Ja ho feien aquell trist i gris hivern dels seixanta en què el pare va emmalaltir i va haver de deixar la feina, i uns mesos més tard, la mare va morir sobtadament i ella es va veure obligada a agafar les regnes del negoci familiar. Ho havien fet sempre i, ara, amb seixanta-un anys totes elles, ho continuen fent.

El matí va avançant i la botiga esdevé un contínuum de gent que entra amb les mans buides i surt amb una mona sota el braç desitjosa de ser desembolicada per alguna persona estimada. Li fa especial il·lusió quan la Núria ve a recollir una petita mona de sara coronada per un també petitet ou de xocolata. La Núria, aquell napbuf de trenes pèl-roges que tantes vegades havia vist jugant carrer amunt i carrer avall, convertida ja en tota una dona, s’estrena avui com a padrina del nebot. Tota ella emana felicitat i emoció.

De sobte, percep una alenada de perfum carregós que per uns segons s’apodera de cada cantonada de la botiga: el vanitós matrimoni Alberich ha arribat. Són segurament els seus clients més rics i poderosos, aquell tipus de persones a qui agrada que tothom sàpiga la seva situació privilegiada. Cada any gasten un dineral per fer que les seves mones siguin l’enveja de tot el veïnat. La Rosa està fent el nus de l’últim dels seus paquets quan veu com un grup de vailets es comença a concentrar al carrer davant de l’aparador. Al senyal del director, entonen una cançó.

Primavera endins,
Pasqua i caramelles.
Tots cantem units
jovials i alegres.

Perquè avui el Crist de l’amor triomfa,
i a tots ben units escamparà joia.
Sortiu tots, veniu,
escolteu feliços cants jolius festius
de Pasqua florida.

La cantada de caramelles. Temps enrere li sabia greu perquè en passar el matí tancada a la botiga, se la perdia sempre. Només algun any comptat quan el seu fill cantava s’havia escapat momentàniament de la botiga per apropar-se a algun dels llocs on encadenaven unes quantes cançons. Per sort, des que era el seu fill qui s’encarregava d’organitzar-les i qui dirigia la cantada, li dedicaven un parell de cançons ben bé davant de la pastisseria. Surt corrents, tot carregant una safata plena de galetes i xocolata que els caramellaires ja esperen amb delit. Aprofita per abraçar el seu fill i el seu home, que segueix el recorregut de la cantada tot repartint flors als transeünts a canvi d’alguna pesseta.

El cucut canta la una. La pastisseria està molt transitada però ella s’amaga un instant darrere la cortina que separa la botiga de l’obrador per assaborir aquell moment. El rebombori dels clients que encaixen de mans o s’abracen desitjant-se una bona Pasqua, que parlen fort i que riuen joiosos. L’aroma dolça que tot ho recobreix, les prestatgeries que a poc a poc es van buidant, la mona com a motiu per reunir-se amb amics i familiars, per compartir moments. El negoci que havien començat els seus avis estava més viu que mai. I tot això, la feia feliç, molt fel…

De cop, un atac de tos la desperta i torna a la realitat. Una mica desorientada, encén el llum de la tauleta de nit i mira el rellotge. És la una. Però de la matinada. I de l’any 2019. I ella té 90 anys. I ja en fa molts que la pastisseria va tancar. Al seu lloc, una botiga artificial i freda de fundes de mòbil. Tus fort i durant tanta estona que la Mariana treu el cap per la porta de la seva habitació.

– Señora Rosa, ¿está bien? ¿Quiere que le traiga el inhalador?

I amb dos pufs els seus bronquis s’obren una mica i a poc a poc es va recuperant. Sap que li costarà tornar a adormir-se. Com totes les nits que somia amb la botiga. I, com un ritual, demana a la Mariana que li acosti la seva capseta. I quan ella s’esvaeix, l’obra i escampa totes aquelles fotografies i retalls de diari pel seu llit. I recorda. Es recorda a ella de petita amb una d’aquelles paperines plenes de xocolata negra fosa que el seu pare li preparava i que tenien un petit forat per on regalimava aquell líquid marró fort que tant la fascinava. Es recorda a ella de jove passant hores i hores darrere el taulell. Eren molts els balls que s’havia perdut perquè havia de treballar, eren moltes les vegades que li deien «Ai Rosa, tot el dia aquí tancada, no trobaràs cap home». Però al final, el va trobar. I va ser on havien passat moltes de les coses importants de la seva vida: a la pastisseria. Es recorda a ella ajudant la seva mare entre aquelles quatre parets on anys més tard va criar el seu fill. Es recorda a ella sempre envoltada de gent disposada, amb un somriure sincer, a trobar el millor producte per a cada client. Es recorda a ella, tan elegant com havia estat, regentant un dels comerços més emblemàtics del barri. Es recorda, es veu i es reconeix. No com ara.

Ara, en tirar a un cantó llençols i manta, el que veu és un cos gran, inútil i degenerat. Tant, que no pot ni caminar. Encara menys baixar les deu escales que la separen del carrer. Ai, el carrer, com el troba a faltar. Fa gairebé tres anys que no hi passeja. Només surt de casa per anar al metge, activant prèviament tot un circuit de transport sanitari que la puja a bscar al seu pis i la carrega fins a la furgoneta. S’ha penedit tantes vegades de negar-se a operar-se els genolls. Ara el seu cos ja no suporta ni alçar-se. Per anar del llit al sofà, tota la distància que recorre en el seu dia a dia, la Mariana la munta a una mena de grua. Sort que no es veu en cap mirall mentre ho fa. S’ha tornat totalment dependent. Ella, que sempre havia fet i desfet com havia volgut.

El pitjor de tot plegat és, però, la soledat. Els seus pares, el seu home, les seves tres amigues de l’ànima, gran part de la clientela de la botiga. Tothom havia mort. També, i el que la va acabar d’ensorrar del tot, el seu fill, que es va matar en un accident de trànsit. Ja no queda cap de les persones que ha estat important a la seva vida. Ella és passat, però continua viva. És cert que la Mariana està sempre pendent d’ella, se’n preocupa molt i la tracta amb l’afecte i l’estima que han anat cultivant al llarg dels anys. Però al cap i a la fi, és la seva feina. De vegades li porta croissants del forn de davant. No valen un duro: són industrials, pastosos i s’enganxen al paladar. Tot i així, fa l’esforç de menjar-los. Ai, si la Mariana hagués provat els croissants que veníem nosaltres… Qui sí que intenta venir tant com pot és la Núria, encara amb la cabellera pèl-roja recollida amb una trena. Quan ve acompanyada pels seus fills, nota que li transmeten una mica de la seva alegria. Tant de bo a casa hi hagués hagut criatures que il·luminessin els dies més foscos. Sovint també la ve a veure la doctora, sobretot a l’hivern que és quan més aguditzacions fa de la seva bronquitis crònica. És una dona jove plena d’energia, molt atenta i empàtica que s’interessa per ella. Sap que té molt arrelat aquest sentiment de soledat i a vegades es queda una bona estona conversant amb ella, preguntant-li coses sobre la pastisseria i el seu passat, buscant que li brillin els ulls. L’última vegada la Mariana va explicar a la doctora que últimament perdia més la memòria i que de vegades preguntava quan arribaria la seva família. La doctora li va preguntar si volia que la visités un especialista per intentar frenar una mica el procés. La Rosa de seguida es va imaginar una altra vegada tot el tràngol per als que l’havien de carregar escales amunt i avall. Ho va rebutjar amablement. Probablement preferiria no recordar res del seu passat. Potser així, si no fos conscient del que havia arribat a ser, ara no li faria tant mal existir.

Ordena de nou totes les fotografies i retalls de papers i ho col·loca ordenat dins la capsa. La deixa a la tauleta de nit. Apaga el llum. I llavors tanca els ulls molt fort per evitar que se li escapin les llàgrimes. Tanca els ulls molt fort i desitja no tornar-los a obrir mai més.

Obres guanyadores del XXIV concurs literari del Campus Clínic

La Paula Pons i la Berta Urpí, estudiants de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, són les guanyadores del concurs literari d’enguany al Campus del Clínic.

Els premis es van entregar el passat 15 de maig i tot seguit volem compartir els textos amb els quals aquestes dues estudiants van resultar guanyadores:

Modalitat de poesia, L’última volta, de Berta Urpí.

Entre línies

Sort que la vida m’ha ensenyat
a interpretar silencis com a única resposta
i a llegir entre línies.

Sort que ara soc capaç d’entreveure
—amagat rere el teu ‘no puc’ que intenta,
pretensiós, endolcir-me la derrota—
la malícia d’un ‘no vull’ que,
covard, no gosa manifestar-se.

Poesia

Caçar un pensament
al vol
i transformar-lo
en poesia.

Caçar un sentiment
al vol
i amb poesia
desxifrar-me.

L’última volta  

Pecàvem d’inexperts i proclamàvem
—impetuosos, orgullosos—
les nostres diferències.

Sentint-nos sempre una mica més ferms,
tenaços i coherents
que la resta.

Nosaltres prioritzàvem sempre l’estima
i crèiem que ningú,
mai,
podria diluir aquest amor
que ens teníem.

Pur, innocent.

Però ja no.
Ara se’m revela
tan cert, tan clar i tan breu
que espanta
que érem tu i jo
i ja no ho som tant.

Perquè ja només queda,
entre nosaltres,
el silenci fred i amarg
d’amants antics que ara
es desconeixen.

I hem passat
de sentir-nos especials
a saber-nos ordinaris.

Deu centímetres i un abisme entre tu i jo.
Ha guanyat el que s’esperava de nosaltres.
I ha perdut l’amor.

 

Modalitat de prosa: Taxi a Tel Aviv, de Paula Pons.

A totes les palestines, per la força, la dignitat i el coratge.

Pel dret a la vida i per la llibertat de tot un poble.

Ahir mateix la meva filla estrenava la bicicleta que li acabàvem de regalar pel seu aniversari al parc de sota casa. Era blava i lluenta, i ella, quan descansava, esgotada de fer carreres, se la mirava feliç i orgullosa. I de fet semblava que mai no havia estat tan feliç. Que només li calia aquella bicicleta i algú amb qui poder fer una cursa rere l’altra. I repetir-la fins a guanyar.

Avui, mentre neix el dia al país de l’olivera, mentre m’espero al cotxe amb la finestreta a mig obrir, tot això em balla i em repica punyent dintre del cap. Els ulls brillants de la nena de la bicicleta se’m fonen amb la mirada perduda i desesperançada de la Sanna. La veig allà, dreta, pàl·lida i esquifida —potser fins i tot més que l’última vegada— esperant-se entre aquella colla de mans i canons, i braços i banderes, i cossos i cascs, i més armes. I trets. Allà, el millor que es pot respirar, si el vent et bufa de cara, és la por. Si la sento jo, que estic a l’altra banda i no hi he hagut de travessar mai, com ha d’estar aquella nena? Allà, sempre m’ho ha semblat, les persones deixen de ser persones. Perden la noció del que són, i el cap i l’ànima volen lluny. Volen tan lluny com poden per no saber-se’n res. Per no saber-se atemorides, amenaçades, humiliades i violentades. Per no ser conscients que tot pot acabar allà mateix. O el que és pitjor, que tot pot seguir com fins aleshores.

Un dia més, a les sis de la matinada, espero la Sanna i l’Aboud a l’altra banda del control militar de la sortida de Jerusalem, on el taxista local els ha deixat perquè no pot passar-lo. L’Aboud és el seu veí, o cosí llunyà, ara no ho recordo ben bé. No es coneixien gaire fins que va començar tot, ara farà uns dos mesos, però de la mateixa manera que tot a Palestina, la vida la dicten les necessitats. Així, després de recórrer metges, hospitals i oficines administratives d’una banda i l’altra del mur, la Sanna havia pogut obtenir el permís per sortir de Jerusalem i rebre el tractament de diàlisi que necessitava. Tres cops per setmana havia d’anar a l’hospital de Tel Aviv. I tornar. El que havia costat d’aconseguir aquest permís a la família només ho deuen saber ells: que si els metges de Jerusalem informen de la necessitat del tractament, que si les autoritats palestines han de donar el vistiplau en una altra reunió i demanar l’atenció sanitària a l’Estat d’Israel, i l’administració de l’estat ha de respondre, i donar una cita primer amb un altre metge israelià perquè comprovi que realment la necessitat de dialització no és cap caprici, i després no sé qui ha de donar no sé quin altre vistiplau, i esperar que la reunió amb aquell altre estigui confirmada. I que els papers arribin. I llavors, després de set mesos de burocràcia, la Sanna va tenir-ho tot llest per poder anar a Tel Aviv tres vegades per setmana. No obstant, de la seva família només ella tenia permís per trepitjar els territoris de la Palestina del 48, o el que ara els intentaven fer creure que era l’estat més acollidor i amable del món, casa de tothom, Israel. I bé, al cap i a la fi, casa nostra. Ella, amb vuit anys i malalta com estava, era l’única que tenia permès travessar el mur sense ser arrestada en l’intent. O torturada. O empresonada. O, fins i tot, ja se sap, assassinada. A tota la resta, la llicència els havia sigut denegada per motius diversos. El seu pare havia estat empresonat tres mesos per negar-se a entregar els camps de cultiu a l’exèrcit israelià per construir-hi nous assentaments, abans que els hi prenguessin per força. I és clar, amb un antecedent tan criminal com és el de presó, que la majoria de palestins tenen, no se t’acudeixi demanar res, i menys, esperar que t’ho donin. A la seva mare l’hi havien denegat per antecedents de violència perquè va llençar pedres als soldats que cremaven amb àcid la cara a la seva germana. Al Mohammad, el germà gran, també l’havien acusat de què sé jo diverses vegades, i l’havien fet sortir de l’escola per rebre quatre bufetades intimidatòries. La Rua, la mitjana, organitzada amb les dones del camp, també havia desafiat els soldats amb no sé quin altre antecedent. I així, amb tota la família més propera a la nena, fins a arribar a l’Aboud. A tothom se li havia denegat i ningú, llevat de l’Aboud, que té 16 anys, podia acompanyar la criatura a l’hospital. Un trajecte llarg i ardu, que amb els transports d’allà, els atacs aleatoris, els tancaments de portes i controls a les carreteres, i la laxitud del temps a la terra promesa, mai se sap quan acaba. Continua llegint →

Acte de lliurament de premis del XXIV Concurs Literari Sant Jordi 2018 al Campus Clínic

El passat 15 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament de premis del Concurs Literari Sant Jordi 2018, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut.

Va presentar l’acte el degà de la Facultat, Francesc Cardellach, que va donar la benvinguda als assistents i va presentar la conferenciant, Amàlia Lafuente, catedràtica del Departament de Fonaments Clínics, novel·lista i especialista en literatura mèdica. Amàlia Lafuente va donar una conferència titulada: «La salut literària de la medicina».

Tot seguit, David Bartrés, professor de la Facultat i president de la Comissió de Dinamització Lingüística, va anunciar el veredicte del jurat. Les premiades van ser dues estudiants: Paula Pons, en la modalitat de prosa, amb l’obra Taxi a Tel Aviv, i Berta Urpí, guanyadora de la modalitat de poesia amb l’obra L’última volta.

Paula Pons i Berta Urpí, guanyadores dels XXIV Concurs Literari , amb el Dr. Bartrés, president de la Comissió de Dinamització Lingüística.

Paula Pons i Berta Urpí, guanyadores dels XXIV Concurs Literari , amb el Dr. Bartrés, president de la Comissió de Dinamització Lingüística.

El jurat va voler donar també un accèssit en totes dues categories. Les premiades van ser Nerea Montedeoca en la modalitat de prosa, amb l’obra Veus buides i Clàudia Galán en la modalitat de poesia, amb l’obra Reflexions de mil quatre-cents seixanta dies.

Per acabar l’acte, el degà va agrair la participació dels estudiants en el concurs i la intervenció d’Amàlia Lafuente sobre medicina i literatura. Va fer referència també a l’arbre provinent de Grècia plantat l’any passat al claustre de la Facultat i al club d’universitats del món que tenen un esqueix d’aquest mateix arbre, l’arbre d’Hipòcrates, i que estan compromesos en el debat sobre humanisme i ètica mèdica.