Narració guanyadora del Concurs Literari Lletres de Maig 2020

Neus Busquets, estudiant de Medicina al Campus de Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2020, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus  de Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre els transtorns de la conducta alimentària. A continuació, us deixem el relat guanyador:

 

No facis cas al llop, de Neus Busquets

Qui no ha sentit mai el conte de la Caputxeta Vermella? El dels Tres Porquets o la Bella Dorment? La història de les set cabretes i el llop malvat que volia menjar-se-les? Hi ha contes
que tots hem sentit alguna o altra vegada. A alguns ens els ha explicat la mare abans d’anar a dormir, altres els hem escoltat des de la falda de l’avi un diumenge a la tarda, o hi ha qui fins i tot els ha sentit dels llavis d’algun mestre quan era un marrec que tot just havia arribat a l’escola. Contes per a nens, amb un final feliç i una lliçó sobre la vida. Contes de personatges
fantàstics i animals que parlen. Contes infantils, en diuen… Quina gran mentida. Tant de bo fóssim capaços d’obrir una mica més els ulls per veure totes les belles dorments, rínxols d’or i ratetes que escombren l’escaleta que viuen al nostre voltant. I llops ferotges. I bruixes malvades. Hi ha milers de personatges de contes que es passegen sota una disfressa pels carrers de la nostra ciutat. I jo en soc un. Em dic Caputxeta Vermella, i avui vinc a explicar-vos
la meva pròpia història.

Vaig néixer en una petita casa al llindar d’un bosc de formigó i ciment, ara fa 21 anys. El meu bosc tenia arbres grisos amb portes i finestres, i rius de cotxes que el travessaven de punta a
punta. Alguns arbres eren bells tarongers, com la Casa Batlló, altres alts pins, com la torre Agbar, però la majoria eren simples plataners que creixien cap al cel buscant una mica de llum i aire pur. Casa meva no era res de l’altre món, una més entre tants arbres de ciment, però allà hi vivíem els meus pares, els meus dos germans i jo. Era una casa petita, amb una sala d’estar atapeïda de quadres que només agradaven al meu pare, una habitació compartida entre el meu germà Max i jo, una hipoteca massa alta i uns veïns sorollosos al 3r 2a. Però malgrat tot, era casa nostra.

Durant quinze anys vaig viure tranquil·la i feliç a la nostra casa del bosc. La mare treballava en
un bufet d’advocats i sempre tornava a casa carregada de papers sobre lleis i sentències que ningú de casa entenia quan ho intentava explicar. El pare deia que era un artista infravalorat, un diamant brut, però com que el sou d’un artista no descobert no ajuda gaire a tirar endavant una família nombrosa, treballava de professor fent classes de música a nens. Jo anava a l’institut del barri amb els meus germans, Òscar i Max, i somiava a convertir-me en periodista. Passava les tardes fent els deures diligentment, quedant amb les meves amigues per berenar i discutint amb el Max quan envaïa la nostra habitació amb els seus videojocs. Durant aquests quinze anys, vaig tenir una vida tranquil·la i fàcil. Fins que un dia, va començar la meva aventura.

El dia que els pares em van deixar anar sola al bosc per primer cop era un matí assolellat del mes de maig. Recordo que la mare i jo havíem discutit els dies anteriors pel book de fotografies que la meva amiga Rita i jo ens volíem anar a fer, i que ella trobava una pèrdua de temps. “Per què voleu anar a un estudi fotogràfic? Ja us les faig jo, les fotos, si voleu. Perdreu menys temps i menys diners, i les podreu pujar igualment a la pàgina aquella del mòbil”. “Instagram, mama, la pàgina aquella del mòbil es diu Instagram. I no pots dir-me això! El fotògraf és un professional, i la sessió de fotos és un regal que li han fet a la Rita per l’aniversari. És la nostra oportunitat per sortir a la revista de moda de l’insti, com va fer l’Eva. Va, mama…”. I al final ella va accedir. Tots els joves s’endinsen al bosc sols algun dia. Tots s’han d’enfrontar a les seves pròpies decisions, trobar el camí correcte i no fer cas al llop. Jo també ho havia de fer algun dia. I el meu dia havia arribat. Mentre jo em vestia amb la millor roba de l’armari i avisava la Rita que ens trobàvem a l’estudi al cap de deu minuts, la mare em mirava des de la porta i m’advertia del llop. “Maia, carinyo, t’estàs fent gran però ves amb compte, eh. Res de fer-vos fotografies rares, que hi ha gent amb molt mala intenció. I que no us omplin el cap amb això de ser models, que després us il·lusionareu i aquestes coses no són tan fàcils ni tan boniques com semblen, i a més…”. “Sí, mama, no pateixis, tu no et preocupis. Marxo que la Rita m’espera!”. Mentre m’endinsava al bosc tota sola la mirada de la mare em seguia des de la finestra. No facis cas al llop, em deien els seus ulls.

I així va ser com aquell càlid dia de maig, caminant alegrement entre els arbres del bosc, em vaig trobar el llop. El llop tenia la cara de models de siluetes esveltes i cossos perfectes; la mirada de superioritat de la meva companya Eva quan la seva foto havia sortit a la revista de moda de l’institut; i la veu del fotògraf que ens explicava les històries de les models que havia portat a la fama amb les seves fotografies. El llop em va mostrar un camí d’èxit, bellesa i perfecció que mai abans havia vist. Em va ensenyar una ruta plena de promeses tan temptadores que em van fer oblidar tota la resta, incloses les advertències de la mare. I sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar aquell camí. Si m’hagués girat una última vegada abans d’endinsar-me per aquell nou sender, hauria vist el somriure malèvol del llop i potser hauria evocat les paraules de la mare. Potser llavors hauria tirat enrere. Però no ho vaig fer.

Aquell dia va començar el meu llarg i solitari viatge per la ruta enganyosa que m’havia indicat el llop. La ruta em portava cap a casa l’àvia, el meu objectiu: volia ser tan bonica i perfecta com les noies de les fotografies que havia vist. Volia que em miressin amb admiració i estava convençuda que sense un cos perfecte mai aconseguiria cap dels meus objectius: qui voldria contractar una periodista baixeta i rodanxona? Qui es fixaria en algú com jo, amb unes cames ben robustes i una cintura amb prou feines insinuada? Però si canviava una mica, només una miqueta, potser tindria alguna oportunitat. Hauria de fer alguns sacrificis, és clar, hauria de deixar de menjar el meu pastís de xocolata preferit i apuntar-me a fer algun esport… Però valdria la pena. Quan fos bonica i aconseguís tot el que volgués, tot hauria valgut la pena.

La majoria de persones creuen que quan agafen un camí equivocat o es perden pel bosc se n’adonen de seguida. Veuen que no reconeixen aquell camí, o que els arbres tenen branques recargolades i tètriques, i saben que s’han equivocat. Jo no ho vaig saber fins massa tard. Durant dos anys, vaig estar caminant per una ruta que s’anava fent més i més difícil. Cada vegada estava més obsessionada amb la idea que el meu cos era lleig i gros; i igual que els ulls se t’acostumen a la foscor quan el sol està amagat, els meus ulls es van acostumar a veure una imatge lletja i deformada cada cop que em mirava en un mirall. Vaig començar a menjar cada vegada menys i quan em vaig cansar de les mirades reprovadores de la mare quan veia el meu plat mig buit, vaig començar a inventar-me excuses per no haver de fer els àpats amb la família: que si havia anat a sopar amb la Rita, que si avui em podia quedar a dinar a l’escola, que si em feia molt mal la panxa… Però per molt que m’hi esforçava, mai n’hi havia prou. El camí va començar a ser cada cop més relliscós per les discussions constants que tenia amb els meus pares, fosc per les meves notes de l’escola que empitjoraven (i amb elles els meus somnis de periodista), i costerut pel cansament cada cop més intens que s’apoderava de mi. I mentre tot això succeïa, el llop corria veloçment cap a casa l’àvia, preparat per esmicolar tots i cada un dels meus somnis amb les seves urpes afilades.

Quan vaig arribar a casa l’àvia, dos anys més tard, amb prou feines era una ombra de la Caputxeta que havia sigut. Era un sac d’ossos pàl·lid i demacrat que intentava fer veure que tot anava bé. Recordo que era el mes de juny, acabava de fer la selectivitat i estava a punt de marxar a l’esperat viatge que havíem organitzat la Rita i jo per a aquell estiu. Recordo que tornava de córrer per la platja quan de cop la visió se’m va tornar borrosa i al meu voltant tot va deixar d’existir. Quan vaig tornar a obrir els ulls em sentia marejada i un senyor vestit amb l’uniforme dels serveis d’emergència m’estirava a la llitera d’una ambulància per portar-me a un hospital. Totes les meves queixes sobre que allò no era necessari van ser ignorades, i unes hores més tard estava a un box d’urgències amb els meus pares al costat i una doctora que disparava preguntes a tort i a dret. Síncope vasovagal, va ser el diagnòstic que em van fer; però la mirada de la doctora mentre entrava per la porta del box amb els papers de l’alta i un nou metge al seu costat em va fer pensar que això no era tot.

I va ser en aquell precís moment, en el petit box del servei d’Urgències, quan finalment vaig entrar a casa l’àvia i vaig descobrir que, disfressat de tots els meus somnis i il·lusions i estirat al llit de l’àvia, hi havia el llop. Tenia mirada burleta de qui sap que t’ha enganyat i t’ha fet mal a propòsit, i a la mà un informe mèdic amb el diagnòstic de trastorn de conducta alimentària.

Els metges em van explicar que les coses no estaven bé, que tenia una malaltia que m’havia portat a obsessionar-me amb el menjar i el cos, però que em podia recuperar començant immediatament un tractament mèdic i psicològic. Els meus pares em miraven amb un somriure forçat, i m’asseguraven que ens en sortiríem, mentre m’acariciaven el cap. Però darrere de totes aquestes paraules jo només podia sentir la veu maliciosa del llop que em xiuxiuejava que la meva vida normal s’havia acabat, que no aniria de viatge aquest estiu, que potser ni tan sols començaria la universitat al setembre i que, per sobre de tot, mai seria bonica.

Durant dies i setmanes vaig cridar i vaig lluitar contra el llop amb totes les meves forces. La bellesa i la perfecció somiada durant tant de temps s’havien convertit en una maledicció. Casa l’àvia era una presó, i el llop el meu carceller particular. I a poc a poc em va anar vencent l’esgotament. Estava tan cansada i tenia tanta por que no era capaç d’obrir la porta i sortir corrents de casa l’àvia. Al meu voltant tot es movia a una velocitat vertiginosa entre psiquiatres, psicòlegs i grups de suport, però jo em sentia immobilitzada sota la mirada penetrant del llop. Així que em vaig limitar a arraulir-me en un racó de la casa i resistir.

Vaig passar molts dies presonera dins de casa l’àvia. Van ser dies plens de discussions a casa, de mirades d’impotència entre els meus pares i els meus germans i de discursos severs pronunciats per metges de bata blanca. Els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos, però jo, arraulida en un racó de casa l’àvia, no notava el pas del temps. Fins que un dia, un soroll estrepitós em va fer aixecar al cap. El soroll provenia de fora, d’aquell món exterior que a poc a poc havia anat oblidant, i era el soroll d’algú que intentava esbotzar la porta de casa. Incapaç d’apartar la mirada, vaig veure com les frontisses es desenganxaven, la fusta es doblegava sota la força de les batzegades i finalment, la porta queia a terra. Una silueta fosca es retallava entre els rajos del sol que feia tant de temps que no veia. Era una figura corpulenta, vestida amb pells i armada amb una escopeta. Era el caçador.

En la majoria de contes, expliquen com el caçador entra a casa i mata el llop per tal de treure l’àvia de dins la seva panxa. Expliquen com salva la Caputxeta i com fa desaparèixer per sempre aquella amenaça. En el meu cas, no va ser ben bé així. El caçador no va dir res, ni una sola paraula. Tampoc va tocar al llop, de fet ni tan sols s’hi va acostar. No va fer falta. El caçador m’havia obert la porta i això era tot el que jo necessitava. Traient energies d’algun racó profund del meu cos, vaig aixecar-me i vaig sortir corrents cap a fora. Vaig córrer molta estona desfent el camí que en el seu moment havia fet. Els arbres m’esgarrapaven la cara i el fang em feia relliscar i caure però jo només volia posar tanta distància com fos possible entre el llop i jo. Vaig córrer fins que casa l’àvia va quedar amagada entre els arbres i els udols del llop es van deixar de sentir. Vaig córrer i córrer. I no vaig mirar mai enrere.

Els contes no solen explicar el viatge de la Caputxeta de tornada cap a casa. L’ometen, creient que és un detall sense importància. No tenen en compte que el camí de tornada pot ser igual o més dur que l’inicial. El meu viatge de tornada a casa va ser llarg i hi va haver més relliscades del que m’agrada reconèixer. Un parell de vegades em vaig desviar de camí i gairebé caic per un esvoranc. Una altra vegada vaig agafar una senderola equivocada que em va portar a albirar a la llunyania casa l’àvia. Fins i tot alguns cops em va semblar sentir la malèvola rialla del llop entre els arbres. Però un dia, vaig aixecar els ulls del terra del camí i vaig veure que em trobava en una zona del bosc coneguda. Aquell camí de terra amb plataners a banda i banda l’havia recorregut infinites vegades. Aixecant la mirada, vaig entreveure una estructura de pedra al fons de tot que coneixia molt bé. Havia tornat a casa.

Fa dos anys que vaig tornar de la meva llarga aventura pel bosc i m’alegro d’estar de nou a casa. Des de llavors, han canviat moltes coses. Els esguards de preocupació dels meus pares s’han convertit en mirades d’orgull quan vaig entrar a la carrera de Periodisme un any més tard. Les discussions sobre el menjar han estat substituïdes per les queixes sobre els videojocs del Max que envaeixen la nostra habitació. I la por que m’havia paralitzat durant tant temps s’ha transformat en ganes de recuperar tot el temps perdut. Han sigut bons canvis.

Sovint encara penso en aquella aventura. Penso en el caçador, aquell heroi desconegut que va obrir la porta de la meva presó. Mai vaig arribar a saber qui era. Mai li vaig veure la cara ni vaig sentir la seva veu. Mai vaig arribar a donar-li les gràcies. Algunes nits, tanco els ulls i intento donar un rostre a aquella figura fosca retallada contra la porta de casa l’àvia. A vegades li poso la cara dels pares, l’Òscar o el Max, la família que no va deixar de buscar-me i buscar-me mentre jo estava perduda al bosc. Altres cops té la cara dels metges seriosos que van insistir tantes vegades a tirar endavant malgrat la meva indiferència. Alguns cops té la cara de la Rita, quan venia cada tarda de divendres a casa, a mirar pel·lícules amb mi. Un cop fins i tot vaig gosar posar-li la meva cara, la cara d’una Caputxeta més valenta i forta que es va negar a quedar-se la resta de la seva vida tancada en aquella presó. Però potser no cal posar-li una cara al caçador. Potser està fet de petits trossets de totes aquelles persones que em van donar la mà durant el meu viatge.

Tornar a sortir sola al bosc després d’aquella llarga aventura no va ser fàcil. Al principi tothom tenia por: els pares, els metges, els amics i sobretot jo. Recordo que el primer dia que em vaig tornar a endinsar sola entre els arbres em tremolaven les cames i amb prou feines vaig avançar uns quants metres, sense perdre mai de vista casa meva. Però a poc a poc vaig anar superant la por i els passejos es van convertir en excursions i fins i tot en acampades amb amics. Això no vol dir que la por hagi estat oblidada del tot. A vegades encara em trobo el llop al bosc i tinc por. Veig com m’observa amagat entre els arbres i com somriu ensenyant-me els ullals. Sé que espera un moment de debilitat per tornar-me a enganyar com va fer aquella primera vegada. Però amb el temps he après a passar pel seu costat sense mirar-lo, i a recordar les advertències de la mare per no tornar a perdre’m mai més. O això espero.

Sempre hi haurà llops al bosc. Llops en forma de cossos perfectes, diners fàcils o promeses de grandesa. Llops que esperaran innocents Caputxetes que passin pel seu costat per enredar-les i empresonar-les a casa l’àvia. Però per sort també hi haurà mares sàvies i valents caçadors. I supervivents que, com jo, explicaran la seva aventura al món perquè els seus erros no caiguin en l’oblit. I potser així, algun dia aconseguirem que totes les Caputxetes arribin als seus somnis pels seus propis camins.

Activitats de promoció de la llengua catalana a la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, primavera 2020

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística de la Universitat de Barcelona,
organitza cada any una sèrie d’activitats de promoció de la llengua catalana adreçades als
estudiants i al conjunt de la comunitat universitària.

Campus Clínic

XXVI Concurs Literari de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut: obert a la participació d’alumnat, professorat i personal de tot el recinte del Clínic, és a dir, universitat, hospital i instituts associats. Té una modalitat de prosa curta i una de poesia. El termini per presentar-s’hi acaba el 3 d’abril.

II Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria del Campus Clínic: per a l’alumnat del
grau d’Infermeria del Clínic que hagi elaborat el treball final de grau en català. El termini per
presentar-s’hi també acaba el 3 d’abril.

 

Campus Bellvitge

Concurs literari Lletres de Maig 2020: premi al millor relat curt, que aquest any ha d’estar
dedicat als trastorns alimentaris. S’adreça als estudiants de qualsevol grau de Bellvitge i el termini per lliurar originals acaba el 30 d’abril.

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Infermeria de Bellvitge: ja és el sisè any que
s’organitza aquest concurs per a l’alumnat d’Infermeria del Campus i té una gran participació.
Els treballs s’han d’enviar abans del 2 d’abril.

V Premi a la qualitat lingüística dels TFG d’Odontologia: tots els estudiants d’Odontologia
que escriguin i defensin el TFG en català estan cridats a participar-hi. Només cal que a l’hora de lliurar el treball en presentin una còpia per al concurs (11 de juny).

VI Premi a la qualitat lingüística dels TFG de Podologia: en la mateixa línia de fomentar l’ús
de la llengua catalana i de promoure’n la qualitat, es dona un premi al millor TFG de Podologia, des d’aquest punt de vista. El termini per presentar-s’hi s’acaba el 29 de maig.

 

Les bases estableixen quan es farà públic el veredicte del jurat i quan es farà l’entrega de
premis, que serà o bé per la diada de Sant Jordi o bé durant els actes de graduació de cada
ensenyament, segons el que es determina en cada concurs.

Relat guanyador al Concurs Literari Lletres de Maig 2019

Mercè Gil i Bofill, estudiant de Medicina al Campus de Bellvitge, ha guanyat el Concurs Literari Lletres de Maig 2019, convocat per la Unitat de Formació i Recerca de Medicina-Bellvitge de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i organitzat per la Comissió de Dinamització Lingüística del Campus  de Bellvitge, amb el suport del Vicerectorat d’Estudiants i Política Lingüística, la Xarxa de Dinamització Lingüística i els Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.

Enguany, els relats presentats havien de ser sobre el tema «L’avi o l’àvia té Alzheimer». A continuació, us deixem el relat guanyador:

El llenguatge de les flors, de Mercè Gil i Bofill

Iaia, jo crec que la tristesa et va començar la primera vegada que parlant amb la teva filla vas notar com ella et defugia la mirada. Elena, què tens? Res mama, res. Res, res. Però aquell res es va anar dilatant, es va arrelar qui sap on i va anar creixent dins de l’Elena fins a esquerdar-ho tot. De mica en mica l’Elena també et va anar defugint les mans, i les abraçades, i les trucades, i els què passa, què tens, Elena, mira’m, Elena, si us plau, però l’Elena girava el cap i a tu el cor se t’encongia.

Cada petita fugida seva escapçava salvatgement els brots del que havia estat la teva felicitat. Amb els anys aquesta va quedar reduïda a una planteta ridícula i petita, que inútilment intentaves regar llegint llibres sobre els txakres, comprant pedres medicinals, estampetes de la mare de déu i escrivint els teus desitjos dins de sobres de paper.

Però res de tot això podia explicar la inexplicable i injustificable absència d’una filla que fugia dels teus ulls. Perquè va arribar un dia en què ja no l’hauries de veure mai més, l’Elena.

La tristesa t’havia començat. Però els anys, immutables, van seguir passant; i et va arribar la vellesa.

Tenies un pis lluminós al centre de Barcelona on per fi podies viure de la manera que havies somiat durant tants anys. Tenies la seguretat d’haver complert a la vida: dècades de feina dura a la floristeria, carregant caixes, amb el nas vermell a l’hivern i suant les calors de l’estiu, dreta tot el sant dia i sempre amb un somriure per tirar endavant la família i assegurar-te una vellesa dolça i agradable. Et vas llençar a gaudir de la vida tant com podies: t’encantava anar a la perruqueria cada setmana i arreglar-t’hi els cabells, escollir cada matí quina faldilla et posaries i pintar-te els llavis de color vermell fosc. T’encantava tenir temps per passejar, xerrar amb els veïns del barri i dedicar-te a nosaltres, les teves netes. Eres una dona elegant, independent i generosa. Només els qui et coneixíem bé per dins sabíem que rere tots aquells intents d’estimar-te a tu mateixa hi havia una gran tristesa. Semblava que ho tenies tot, oi iaia? Semblaves tan feliç. I en realitat et faltava una de les peces més importants: la teva filla.

Per a mi l’Elena era una figura misteriosa que mai arribaria a conèixer. El papa sempre ens responia amb paciència tot el que li preguntàvem sobre el tema. Jo li deia, però on és la tieta?, però encara viu a Barcelona?, i com és de personalitat? La Júlia, amb la tendra innocència de la seva edat sempre preguntava, però per què no ve mai…? Inevitablement qualsevol cadena de preguntes sempre anava a topar al mateix mur: «No ho sé». Ningú més que la mateixa Elena entenia quins motius interns l’havien empès a allunyar-se de les persones amb qui s’havia estimat durant tants anys. A casa procuràvem no parlar-ne gaire, sobretot si hi eres tu, iaia.

Ja t’havies venut la floristeria però vas seguir plantant flors al terrat, al balcó i pels racons de la casa. Sempre que venia m’agafaves de la mà i em portaves a veure el petit jardí. A través de l’amor de les teves mans havies aconseguit que a casa teva hi hagués geranis, begònies, gira-sols, crisantems, dàlies, violes, petúnies i fins i tot roses. Passejàvem a través de testos i tiges enfiladisses que vessaven colors i em deies en veu baixa, les flors tenen un llenguatge secret, Bruna.

Era un llenguatge que tu semblaves entendre perfectament. En cada flor hi veies un ésser rebel que naixia per transformar la crueltat i la pena del món amb la seva bellesa única i delicada. El poder de les flors, em deies, és fer que el món sigui un lloc millor només amb la seva presència.

Tu creies que totes les flors eren igual de boniques però que cadascuna tenia el seu missatge particular. Els gira-sols, per exemple, contenien l’esperit del sol i tenien el poder d’il·luminar la vida de les persones que en rebien un. Les hortènsies encarnaven l’abundància, mentre que les dàlies eren la flor de la puresa, la innocència i la felicitat. I les margarides, les meves preferides, eren la materialització de la lleialtat.

Cada vegada que venies a dinar a casa en collies una per a algú de la família, pensant especialment en la persona i en quina era la flor que més s’adeia amb el seu moment vital. Ho havies fet des de sempre, i tot i així no ens cansàvem mai d’aquest joc ple de misteri: sempre esperàvem, expectants i esverades, qui de nosaltres rebria l’obsequi i quina seria la flor escollida. Era deliciós.

T’havies acostumat amb molta naturalitat a aquella etapa de la teva vida. Ens feies créixer a mi i a la Júlia com feies créixer les teves flors, amb tota la cura i amor de què eres capaç. I el temps passava. Van ser anys plàcids i tranquils. Però va arribar el moment en què tot va començar a canviar. Molt lentament, de forma subtil: petits oblits i petits errors estúpids, cosetes sense importància, dèiem, coses de l’edat, oi? Ostres, iaia, t’has oblidat d’engegar la rentadora, iaia, vigila que ja hi has posat sal abans, iaia, això m’ho acabes de preguntar fa dos minuts, que no te’n recordes?

No te’n recordaves. Tu ja t’havies adonat que la memòria et flaquejava i ho compensaves prenent nota de tot en paperets que enganxaves pertot arreu: regar els geranis, comprar mitjons per a la Bruna, escombrar el menjador. Però cada cop més sovint, les paraules et fugien del cap i t’encallaves a mitja frase, buscant a les palpentes el mot adient, aquella cosa, què era? Sí, volia dir… ai…, tant és. Et perdíem, iaia. Et costava seguir el fil de les converses i cada cop participaves menys en els moments familiars, empetitida en un racó del menjador. No volies que ens adonéssim del que et passava: no et senties vella i t’enfadaves amb tu mateixa per no ser capaç de fer les coses com sempre les havies fet.

Un dia va passar una cosa que em va fer pensar que pot ser tots aquells oblits eren més importants del que havíem volgut creure. Vas venir a dinar a casa, però vas venir amb les mans buides, sense cap flor per a ningú. Era la primera vegada que trencaves aquella tradició tan particular. Iaia… avui no hi ha flor? Tots et miràvem i tu et vas quedar en silenci, amb els ulls vidriosos. Semblava que no sabies de què t’estàvem parlant i alhora percebies que faltava alguna cosa i que la responsable n’eres tu. Flor? Flor, vas xiuxiuejar, la flor… No vas saber dir res més.

La preocupació va enfosquir els nostres cors. Per primera vegada en anys no hi havia flor i en lloc seu havies portat un silenci espès que planava sobre la taula mentre dinàvem. Només la Júlia es va atrevir a trencar-lo, i va dir, què li passa a la iaia? Menjaves lentament i amb la mirada perduda. La mama ens va mirar i ens va dir, la iaia necessita molts petons.

El papa estava inquiet i al vespre et va trucar per saber si havies arribat bé a casa. Però no li vas contestar i es va espantar molt i va haver de córrer amb el cotxe. Et va trobar a casa sola, inconscient, estesa a terra al costat d’un test trencat. No ho havíem sabut veure a temps i t’havies fet massa petita per aquell pis tan gran.

El papa et va portar a viure a casa nostra. Vas oblidar el que havia passat i va semblar que les coses s’estabilitzaven. Dinàvem juntes cada dia i et quedaves amb mi quan jo tenia migranyes i no podia anar a classe. Em deies que el cap és la part més sagrada del cos i m’hi posaves les mans perquè em trobés millor. I un d’aquells matins me’n vas parlar. Em vas dir, tinc un forat al pit, Bruna. I ploraves tant, iaia. Tinc un forat al pit. I no se’m curarà fins que ella no em torni.

Tornar a què? Tornar a estimar? Tornar a veure, tornar a mi. Elena, si us plau. Que torni, que torni.

Van passar les setmanes i la confusió i l’oblit van ressorgir, més intensos que abans. Va aparèixer el primer de molts. Què eren? Monstres, pensaments, cossos, lladres de la teva pau. Eren figures sense rostre que veies passejant pel pis de nit. Robaven els plats i desendreçaven els llibres. Reien de tu des de les ombres de l’habitació i tu, tan petita i tan indefensa, els miraves atemorida des del llit.

Els pensaments van començar a jugar amb tu. Volien que t’enfadessis molt amb mi de cop i volta, que m’odiessis acusant-me de lladre, en una fúria que ni tan sols tu comprenies. Volien que de sobte tots nosaltres fóssim desconeguts, que no reconeguessis el lloc on eres ni a cap dels que sèiem a taula. Volien fer-te sentir estranya, desorientada, confusa, volien que si sorties al carrer no poguessis recordar el camí per tornar a casa. Volien canviar-te el caràcter dolç per una agressivitat imprevista si algú et portava la contrària. Deies que l’Elena t’havia dit que havies de marxar d’aquella casa i anar amb ella, que t’estava esperant. El papa acotava el cap i jo et deia, no, iaia, això no pot ser, fa molts anys que no parles amb ella. Calla! Deixeu-me en pau, vull sortir i anar-hi, Elena, Elena! T’enfurismaves.

Tenies la ment afeblida i plena de forats. Les teves mans havien oblidat com trenar-me el cabell, com cordar botons, com escriure, com fer una truita, com dibuixar. Els objectes quotidians com una forquilla constituïen un misteri absolut per a tu: te’ls posàvem davant i no sabies com agafar-los. Vestir-se o banyar-se eren tasques impossibles perquè implicaven recordar i entendre massa coses. Et quedaves quieta davant la pila de roba o l’aixeta de la banyera sense saber com utilitzar-les.

Vaig convèncer el papa per traslladar alguns dels testos que tenies a Barcelona a casa. Havies oblidat el nom de totes les flors i vaig començar a cuidar-les jo per tu. Gaudies asseient-t’hi a la vora i mirant-me regar-les mentre cantussejava alguna cançó. Ja sabia que les flors encara et seguien parlant en el seu llenguatge, i que d’alguna manera et transmetien un missatge de pau i bellesa com cap de nosaltres podia fer. Em semblava intuir que els teus ulls brillaven més després d’haver-les tingut a la vora.

La vida se’t feia massa difícil, iaia. Et costava parlar, et costava riure, et costava viure. Alguna cosa dins teu volia robar-te tot el que feia que fossis tu.

Després de diverses visites al metge vam saber que el seu nom era Alzheimer. L’Alzheimer havia arribat per canviar-ho tot i per fer que tu, la teva vida i les teves coses no tornéssiu a ser mai més com abans. Tu t’hauries merescut una vellesa serena, una vellesa de repòs per a la teva ànima després de tants anys vibrant al món i fent néixer flors de la terra humida. T’hauries merescut poder conservar tots els teus records, secrets, anhels i cadascun dels racons de la teva memòria. T’hauries merescut que les coses no fossin tan difícils, tan dures, i que els dies no estiguessin tan plens de por i incomprensió, saps, iaia? T’hauries merescut que cap malaltia no et fes renunciar mai a la persona que eres.

Després de tot l’amor i esforç sense límits que els havies donat, també t’hauries merescut fer-te gran tenint dos fills al teu costat en comptes de només un. No et mereixies l’absència de l’Elena, no et mereixies aquesta tristesa incomprensible i sòlida que t’oprimia el pit. Em fa molta pena pensar-ho, iaia, però fora dels moments de confusió, una de les coses que l’Alzheimer no et va poder robar va ser l’amargor de saber que una filla havia volgut oblidar-te. La situació es va complicar massa: tu, nosaltres i l’Alzheimer ja no podíem viure junts. Aleshores el papa et va portar a la residència: un edifici a prop del mar, amb un jardí d’herba, arbres i flors silencioses. Al final del jardí, rere una gran vidriera hi havia una filera d’ancians asseguts que respiraven a poc a poc, mirant com queien les fulles dels arbres i esperant que arribés el seu dia. Durant tot aquell temps havíem aconseguit portar la teva decadència amb certa elegància: eres orgullosa i bonica, i volíem que poguessis ser-ho fins al final. Però també havies d’acabar renunciant a tot això, iaia. Els anys et van asseure a la cadira de rodes, et van encorbar l’esquena cap endavant i et feien caure els cabells. La pressa de les cuidadores et vestia amb uns pantalons marró fosc que ni tan sols eren teus, i a la residència algú et va robar l’anell de compromís, els collarets i les arracades de més valor. Quedaven molt poques coses de la persona que havies estat.

Cada vegada que anava a visitar-te, abans m’agradava fer un pensament per a tu i collir-te la flor que més podies necessitar aquell dia. Et portava calèndules quan em semblava que no et trobaves gaire bé i necessitaves forces, clavells rosats quan volia fer-te un petit homenatge i lliris de neu quan sentia que necessitaves esperança. Havies perdut totalment la capacitat d’articular paraules, i només amb el llenguatge de les flors sentia que podia seguir parlant amb tu d’alguna manera.

Sempre et buscava els ulls: ens miràvem molt perquè ja no podíem parlar-nos. I en una mirada jo et deia iaia bonica, tranquil·la, no cal que trobis la paraula, estic amb tu i t’acompanyo aquesta estona, i no em cal res més, i tu em deies gràcies, t’estimo, em sento molt gran i molt cansada.

Però un dia ja no t’hi vaig trobar als ulls, iaia. Eres com un cigne fràgil que s’havia anat allunyant d’aquesta vida molt a poc a poc, deixant-se lliscar per l’aigua clara del temps. Un dia ja no t’hi vaig trobar i als teus ulls només hi havia vidre. I amb certesa dura vaig comprendre que seria l’última vegada que et veuria. Empesa per qui sap què, et vaig voler fer una fotografia amb el mòbil. No vas mirar a la càmera.

Els teus ulls havien de ser l’última cosa que perdés de tu.

Al matí ja no et van poder llevar del llit. Jeies arraulida als llençols blancs amb la boca patèticament oberta, el coll estès, les mans cargolades als cantons i les cames inertes de costat. Prenies l’aire amb un ronc agònic que et ressecava la boca i els llavis.

El papa no et va deixar d’agafar la mà totes les hores següents. Semblava que et resistissis a morir endebades. Les apnees eren cada cop més prolongades, fins que després de tants esforços una va ser la definitiva.

Entre llàgrimes el papa em va dir que creia que havies estat esperant, iaia. Havien vingut familiars i amics, però aquelles últimes hores al llit tu només havies estat esperant l’Elena. El ronc agonitzant que et donava l’aire naixia d’aquell buit que ella havia deixat en tu, tinc un forat al pit, Bruna, d’aquella ferida oberta que mai es va curar esperant que tornés, que tornés, si us plau. Però a ella, buit ocult, absència invisible, filla estimada, a ella no l’havies de tornar a veure mai més.

Et vaig deixar entre els dits una orquídia tendra perquè te la poguessis endur amb tu allà on siguis ara. Flor de les flors, els seus pètals blancs són els únics dignes de la bellesa i la valentia amb què vas saber viure.

Mercè Gil i Bofill

Obra guanyadora de Concurs Literari Lletres de Maig 2018 del Campus Bellvitge

La Maria Sellas Palat, estudiant del grau d’Odontologia de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut és la guanyadora del Lletres de Maig, concurs de narrativa del Campus Bellvitge 2018. Enguany el concurs s’ha dedicat al tema dels accidents de trànsit entre els joves. Volem compartir amb vosaltres l’obra guanyadora:

13 TRUCADES PERDUDES, de Maria Sellas Palat

Feia molt que no trepitjava la cafeteria de l’Hospital de Bellvitge. Avui hi he tornat a l’hora a la qual solia venir sempre, m’he demanat el cafè amb llet de sempre i m’he assegut a la taula de sempre. He somrigut en veure que el senyor dels cafès i la senyora de la caixa també eren els de sempre. Han passat més de cinc anys i tot segueix igual. M’agrada que les coses no canviïn. Suposo que, després de tot, tinc por del temps i la seva rapidesa, por de la vida i la seva capacitat per capgirar-ho tot en segons.

No em preguntis per què avui, per què ara. Ni jo ho sé. Només sé que avui no he pogut passar de llarg com sempre, que avui un sisè sentit m’ha convidat a entrar després de tant. El cafè segueix calent. Me’l miro mentre el remeno instintivament seguint les agulles del rellotge i no puc evitar pensar en el primer dia que vaig venir aquí, quan just des d’aquesta taula vaig veure un home al voltant de la cinquantena en la mateixa posició que jo, observant el seu cafè amb una mirada gèlida. Una mirada que en aquell moment em va impactar tant que em va obligar a encetar la que acabaria sent la meva primera llibreta oficial d’històries, escrivint: «El cafè fumejant, tu mirant-te’l amb aquells ulls tan freds i jo pensant que el món està descompensat.» Penso també en la resta d’històries, en totes les que van venir després. Sent sincera, la majoria, històries tristes, amb gust de desesperança intens. Com quan un dia una senyora d’uns seixanta es va posar a plorar sola en una taula. O com quan vaig sentir en una conversa entre dues amigues que una li confessava a l’altra que no suportava més el seu marit, que l’odiava i que si seguia amb ell era només perquè estava malalt.

Suposo que les cafeteries dels hospitals no són llocs fàcils, al capdavall. Les seves parets són testimonis cada dia d’una pila d’emocions, històries i persones que no deixarien indiferent a ningú. Per això venir cada matí aquí m’alterava l’ànima. Em feia pensar molt. Era com una teràpia a base de realitat. Suposo que per això, malgrat que podia escollir altres cafeteries on anar —al capdavall només buscava fer temps abans d’anar a classe— sempre acabava anant a parar a aquesta. Per mi venir aquí era com la segona dutxa del dia —igual o més necessària que la primera—; venir aquí em netejava a fons la ment. Sempre sortia per aquella porta sent una persona diferent.

Però un dia vaig deixar de ser una simple observadora i vaig passar a ser un personatge com els de les meves històries. Un dia em va tocar a mi. I aquell mateix dia vaig decidir que intentaria evitar les cafeteries dels hospitals per sempre més.
Fins avui.

*          *          *

Quan em vaig despertar aquell 27 d’agost tenia 13 trucades perdudes al mòbil. «13», vaig pensar, «vaja». Quan ara hi penso encara no entenc com és que no em vaig alarmar. La qüestió és que no ho vaig fer. L’únic que vaig pensar és que odiava aquell número. M’havia llevat tard, feia molta calor i les restes d’alcohol en sang de la nit anterior m’estaven passant factura. L’únic pensament present en el meu cap era que necessitava almenys tres litres d’aigua freda.

De camí a la cuina vaig mirar per la finestra. Feia un dia preciós. El sol era el rei indiscutible del cel. No hi havia absolutament cap núvol fent-li la competència. Així que ni tan sols ho vaig dubtar: dues torrades i un got de suc de taronja, dents, cua de cavall, banyador i un «Adeu! Marxo a la platja!». Vaig anar cap a la porta i, tot agafant la tovallola de passada de l’estenedor i les ulleres de sol del moble de l’entrada, vaig creuar-la sense pensar. En aquell precís moment de la meva vida tot estava tan en ordre que la meva única preocupació era si el meu cos sobreviuria a la radiació solar en aquell estat de ressaca tan deplorable. La resta no pesava. Els dies fluïen fàcils. Era feliç. Totes les llàgrimes eren per l’aigua de mar als ulls, totes les discussions es reduïen a decidir qui es quedava l’ombra del para-sol, tot el dolor venia de les pel·lícules dramàtiques dels diumenges a la tarda i tots els meus problemes es podien resumir a trobar la postura perfecta al sofà per fer la migdiada. En aquell moment l’últim que m’hauria pogut imaginar era que dins la bossa, a més del llibre i la crema solar, portava la bomba que ho faria explotar tot. Una bala tirada amb tanta punteria que em feriria els òrgans vitals i em deixaria seqüeles per sempre més. Una punyalada que em deixaria una escletxa tan profunda que mai no podria arribar a cicatritzar.

Però jo allò encara no ho sabia. Jo era a la platja de Castell, amb la meva bicicleta aparcada a la sorra, deixant que el sol anés deixant l’empremta de l’estiu sobre la meva pell, amb els cabells al vent, rodejada de riures i de converses fàcils, escoltant la remor de les onades i decidint un dia més si odiava o adorava aquella olor de mar tan increïblement intensa. Continua llegint →

IV Premi a la qualitat lingüística dels TFG de Podologia

Ja s’han obert les convocatòries per presentar-se als diferents premis lingüístics de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut del Campus de Bellvitge!

La Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut del Campus de Bellvitge vol encoratjar els estudiants dels graus a fer ús del català i a millorar la qualitat de la llengua. És per això que s’organitzen diferents convocatòries de premis.

El premi s’adreça a l’alumnat del grau de Podologia que hagi redactat i presentat el TFG en català. Per optar a aquest premi, l’estudiant ha de presentar dues còpies del TFG original escrit en català: una còpia en format paper a la Secretaria d’Estudiants i Docència del Campus de Bellvitge i una altra en versió PDF a l’adreça xdbellvitge@ub.edu.

El termini s’acaba el dijous 31 de maig de 2018, a les 13 h.

S’atorgarà un premi de 250 € i un diploma acreditatiu al guanyador.

El jurat està format per un membre de la Comissió de Dinamització Lingüística de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut del Campus de Bellvitge, un membre de l’Escola de Podologia i el responsable de l’oficina dels Serveis Lingüístics de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut.

El veredicte del jurat es comunicarà en el termini màxim d’un mes després de la data de presentació del TFG. El lliurament dels premis es durà a terme durant l’acte de graduació de la promoció 2014-2018 de l’ensenyament de Podologia.

Podeu consultar les bases completes del concurs aquí.