La Xarxa de Dinamització Lingüística convoca el XII Premi Arrelats de relats breus i el VII Premi Envers de poesia adreçat a l’alumnat de la Universitat de Barcelona.

Si ets universitari, dinàmic i creatiu, pot ser una bona oportunitat per demostrar el teu talent, llegeix les bases del premi Arrelats i del premi Envers, escriu i participa-hi!

El passat dijous 12 de maig es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2011, en un acte celebrat a la Facultat de Química.

El XI Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Yáiza, pel relat L’agulla i la guanyadora del VI Premi Envers de poesia va ser Laura Coma Vilaplana pel poema Excedent de vida.

Apago la música. Es fa tard. Porto quatre hores seguides assajant i gairebé no em noto els peus. D’aquí dos dies ens estrenem, estic nerviós.  Tot sortirà bé, tan fàcil de dir, i difícil de creure. Tots els meus companys ja són fora. M’han animat a marxar cap a casa fa estona, però m’he volgut quedar per retocar algunes coses. Perfeccionisme? Més aviat inseguretat.

Sospiro… Deuen ser ben bé les onze de la nit. Començo a notar el terra fred. M’eixugo una mica la suor i em canvio la roba. Em noto cansat, atordit. Em miro en els múltiples miralls de la sala i em dic a mi mateix: sí, sortirà bé.

De sobte, comença a sentir-se una música llunyana. Apago els llums de la sala i surto encuriosit per saber d’on prové aquella música: notes de piano formant un vaivé espectacular i harmoniós. Em sento atret per la música. Hi ha algú més assajant a aquelles hores? Creia que era l’últim. Vaig passant pels passadissos recòndits de l’edifici, guiat per aquesta música que em resulta familiar. No aconsegueixo saber ben bé per què.

Finalment crec haver trobat d’on prové la melodia. Observo pel vidre circular de la porta. I la veig a ella. Ella; exultant, enèrgica i joiosa, formant cercles i siluetes inimaginables i alhora perfectes. Se’m posen els pèls de punta i, acte seguit, em quedo embadalit. La nuesa dels seus braços i de les seves llargues cames em transporta a una mena de suavitat mai experimentada. Té un rostre càlid, d’aquells que evoquen puresa, i alhora, amb els seus ulls negres i penetrants, una certa sensualitat. La noia no em veu però… PLAM! Cops de porta inesperats i eixordadors! Els llums s’apaguen de cop. La música s’atura! Tot és fosc. Ha passat alguna cosa? No veig res. Intento no posar-me nerviós: deu haver-hi hagut algun problema amb el corrent elèctric de l’edifici. Espero uns segons per confirmar que deu ser això. Continua llegint Estranyes sensacions oníriques

Cares i més cares
A les classes, al passadís,
En el metro, a les escales
Fora de casa i al teu pis

Te les trobes, les oblides
Ni recordes haver-les vist
I de sobte te n’adones,
Ara et sona aquest encís Continua llegint Cares

Necessitava més que mai que algú li abraces havia estat tan a prop de la mort que dubtava fins i tot que pogués estar explicant el que va succeir. Deia amb una veu molt fina i temblorosa que recordava com si fos aquest instant el record difuminat del que va passar. Continua llegint Un fi justificat

Temo l’embenatge lent.
La perseverança d’allò que assegura esdevenir eficaç.
L’embolcall que determina el silenci
perquè asfixiarà el crit impronunciat.

Temo la impassibilitat de l’heura,
que creix solcant maons.
Temo les escletxes que obrirà i els plors que es filtraran.
Les humitats que envelliran els fonaments d’una ànima exhausta.
Habitatge de remors buides, colossals. Continua llegint Asfixia

Va enterrrar el seu somriure,
abans d’haver-lo somiat.
Havia signat l’hipoteca,
cavat, de les seves il·lusions, el forat.

El pastís de sargantana
-sang freda de l’assassí nat-
gronxaria la seva desesperança,
la impossibilitat de tornar a començar. Continua llegint SI us plau

No soc mala persona, us ho juro. No m’agrada passar pel damunt de ningú, mai. Dóna, i rebràs, aquest és el meu lema. Col.laboro amb la Marató de la tele, al Correllengua, a les festes del barri, vaig ser monitor de l’esplai fins que vaig fer els 26! Sense cobrar. I hagués continuat si la Magda no m’hagués exigit els dissabtes a la tarda. Pregunteu-ho a qui vulgueu, tothom us ho confirmarà.
Però sí, ho admeto, a vegades sento una estranya alegria interior amb les desgràcies alienenes, no puc fer-hi res. Però això li passa a tothom, oi? Continua llegint No soc mala persona

Des de ja fa alguns dies

més que caminar, oscil·lo

d’una banda a l’altra de la resistència que ofereix la corda

sobre la que desfilo

i pesa

cada minut que passo dins d’aquesta ciutat;

sóc sols un nàufrag, antic navegant

vaig venir a topar amb aquesta costa

ara fa ja 5 anys i encara em sento fora la muralla

pelat de fred i amb un xic de gana. Continua llegint Cercador d’or

La teva mà…
tocà el meu pèl.
Temperatura…
alta al meu cabell.
Els teus llavis…
formaren zel.
I el ritme lent…
no en el meu cel.
(més avall)

Vull que es confonguin
els ossos dels nostres malucs,
i que quan la lluna surti,
qui està més plena, no endevinis.
Només sóc una poetessa
amb una ampolla als llavis.
(mig plena) Continua llegint Una poetessa amb una ampolla (buida)

He arribat a un punt de la meva vida en que he deixat de ser capaç d’escriure pensant en passat o en futur. Tampoc sóc capaç d’escriure sobre cap altre cosa que no sigui allò que estigui succeint en els precisos moment i lloc en els que estic escrivint. La persona que jo era ahir és algú que no sóc jo, i la persona que seré demà tampoc sóc el jo que sóc ara. Tant l’un com l’altre són gent que no conec, ni ganes que en tinc. El present és l’únic temps que és real, i al mateix temps és l’únic temps que és etern. Dit això, m’aixeco a demanar un altre cafè sol. Continua llegint Deriva oratòria

Recordo que era Diumenge de Rams, tots els nens i nenes baixaven pel carrer gran, camí de l’església de Sant Joan.

Jo els mirava amb enveja des de ma casa estant.

Anaven tants mudats! Amb camises i mitjons blancs i les noies amb sabates de xarolina negra brillant..

Et recordo bru, amb els ulls molt grans!

Recordo el teu alè de xiclet maduixat

Recordo que vam ballar unes passes d’un vals inventat!

Recordo l’atreviment que vas tenir en un instant!

El teu petó, fugaç, tendre i enjugaçat…

Vaig tornar-me de tots colors i a córrer vaig apretar!

Era el meu primer petó, només teníem setze anys.

Ara que tants petons a la meva vida han arribat,

recordo aquell primer com el més dolç i preuat!

Berta sentia una vergonya extrema des que (adolescent, ella) s’havia posat en evidència i havia “gairebé confessat el seu amor” al seu professor de física quàntica.

Ara, després de reflexionar, comptar 1000 milions de vegades fins a 100 i recompondre’s emocionalment, vagava creient veure (al seu estimat professor) en tot lloc i a tothora (com quan se’t mor un ésser estimat i el reconeixes entre la multitud, encara que saps fefaentment que és impossible) Continua llegint Lobotomia

Demano cridant
i tanmateix tothom s’entesta
en sentir i no escoltar.
El crit segueix cridant
i ningú reacciona:
la desídia és molt gran. Continua llegint Ultrasons

Les hores passen i pesen. Ho se perquè les dues agulles d’aquest espantós rellotge de fusta, que penja de la paret estucada d’aquest petit menjador, es mouen sense que ningú no les toqui i jo segueixo sense trobar un tema pel meu relat.
Si ella ja hagués nascut ompliria de llum i contingut les meves pàgines en blanc. Ara estaria aquí al meu costat jugant a obrir i tancar els calaixos d’aquest vell escriptori del que fa nits que no em moc i fixant la seva mirada en un dels meus llibres que com jo tampoc no es mou d’aquí. Continua llegint El calaix desastre