Animals en ànima
Jo entenc que ja tinc edat per saber que no tota la sal està amb tu quan surts a la mar. I entenc que la lluna tampoc té cap culpa, i que els segons siguin melindrosos és només la primera burla d’aquesta aventura.
Ho entenc, i no buscaré venjança.
Seré pacient aquest cop: Belisari cercant una altra llengua, demanant caritat a un altre cos. Intentaré no oblidar respirar, no maleir l’obscuritat que m’aclapara i que m’omple de deliris el cap.
Mes si somio el mateix cada nit, amb imperceptibles variacions, i cada dia varia fins arribar el moment de dormir, ¿no seria lògic creure que la veritat és darrere els ulls, a la planícia silenciosa dels fils, dels llençols? Llavors podria tornar a la muntanya, aparcar el cotxe a l’entrada sens porta; baixar les escales, creuar la cuina i trobar-te prenent el sol. Podries tu bellugar-te a l’hamaca, amb els braços oberts, i amb la calma de saber que a nosaltres no ens cal roba si volem aixoplugar-nos quan plou.
Però jo no sé res de la lògica ni el seny.
A les biblioteques dels mons de dia no n’he trobat, d’enteniment, i tant m’he begut la teva absència, en copes de pits sense horitzó, que ni recordo el sabor del teu sabó ni puc arribar ja al teu carrer (on fa onze mil escots, al meu costat, dormia un home assegut al mateix banc on et llegia esperant no sé ben bé el què. I ni els gossos perseguint-se ni la canalla amb la pilota interrompien la seva pau, quina joia d’alegria. El jovent es saludava, alguns menjaven meló; jo amagava la mirada, no fos cas que algú em parlés amb els ulls fulgents fugint de la mà del sol. Tenia el llibre entre els dits però em costava concentrar-me en les paraules, i de quan en quan m’empassava una pàgina per fer veure que avançava. “Tan bon lector com bard”, tu degueres de pensar, mentre Virgili al meu costat roncava fortius i més alt).
Els arbres són nus, ara. Nou orenetes han vingut a veure’m fumar al meu balcó, aquesta tarda. És possible que altres plomes hi estiguin caient, al meu balcó, ara. I he de donar-les l’esquena si vull escriure això; si resto aquí podria espantar-les, o demanar-les que es quedessin amb mi, o encara pitjor… Després de tot, qui sóc jo per interrompre els seus vols? Jo ja no tinc ales ni anuncio la pluja, Déu n’hi do! Tant de bo pogués saber què hi ha a la teulada, sobre el meu balcó, potser més interessant que la meva no trista oració.