La guanyadora del premi Arrelats d'enguany recollint el premi.

La guanyadora del premi Envers d'enguany llegint el text premiat

El passat dimecres 25 d’abril es van lliurar els premis Arrelats i Envers 2012, en un acte celebrat a la Facultat de Farmàcia.

El XII Premi Arrelats de narrativa breu va ser per a la Elena Lucía López Serrano, estudiant de Medicina, pel relat Erosín© i la guanyadora del VII Premi Envers de poesia va ser Roser Bastida Barau, estudiant de Farmàcia, pel poema La força la guardava per empènyer-te, clavellina.

El dia 25 d’abril, a les 12.30 h, a l’Aula Magna de la Facultat de Farmàcia, es lliuraran els guardons del XII Premi Arrelats de narrativa breu i el VII Premi Envers de poesia.

Completen l’acte una lectura de poemes en diferents llengües, a càrrec d’estudiants de mobilitat de la Facultat, el lliurament del XIV Premi a la Qualitat Lingüística de la Facultat de Farmàcia i un concert de Sant Jordi a càrrec de la Coral de la Facultat de Farmàcia

L’acte s’emmarca en les activitats anuals de la Primavera de la llengua, organitzades per la Xarxa de Dinamització Lingüística als diferents centres de la UB, durant els mesos de maig i abril.

Tota la informació dels actes de la Primavera de la llengua a: www.ub.edu/xdl/sl

Va encendre’s un cigarret, va aposentar-se a la cadira del despatx i va començar:

Quan jugava a futbol feia valer l’aire petulant innat que tenia. Fanfarró de mena, garrell, trepa de proporcions desmesurades, també era un toix rematat, se li notava. Potser sigui aquesta manca de tall mental la que va provocar l’accident. Perquè canviar la roda del cotxe en un carrer amb un pendent tan desfermat, només podia ser obra d’un talòs en tota regla. El resultat de l’accident és prou conegut…

Va apagar el cigarret entre un sospir. No li feia el pes. Va encendre’n un altre, s’aposentà i començà:

A la nit havia plogut. L’olor matutina als carrers era fresca, i es dibuixava un dia nítid, d’aquells en què la lucidesa del paisatge urbà concorda harmònicament amb l’ànima dels seus habitants. El port, la línia perfectament traçada del mar, el passeig, els autobusos i taxis acolorits, els turonets acabats de llevar. I la gentada. Gaudint discretament d’una solitud forjada de complicitat amb l’entorn. I el “barrabum” de les persianes ressonant als carrerons estrets del barri antic…

Va apagar el cigarret i es va preparar un te calent. No el convencia pas. Va encendre’n un altre, va aposentar-se i va començar:

Li acaronava els cabells, i amb els peus, entretant, li friccionava les cames. Més endavant els manyacs disminuïen cap al coll fins assolir els pits, i de les moixaines innocents es passava a les palpejades passionals. El moment culminant de la vetllada però, sempre arribava més tard, quan s’ataüllaven indicis d’avorriment… Llavors encetava la seva carícia predilecte: apropar els llavis al seu nas… Quin nas més perfecte que tenia! Petitet, ajustat, ni arrodonit ni punxegut, repartidor d’harmonia a banda i banda de la simetria facial del qual era responsable directe, un nas d’aparença insignificant, però fonament indestriable de la seva bellesa, n’estava convençut…

Després de l’última xarrupada de te, va fer que no amb el cap. Un cigarret el calmaria. S’aposentà i començà altra vegada:

Calçat esportiu, pantalons curts -la cuixa alliberada a pam i mig del genoll, com els futbolistes d’antuvi…-, samarreta microfibrada, cinta al cap -sí, cinta al cap!- i a córrer. Tanmateix, prompte s’adonava que les cames li feien figa. L’arrencada era ferma, prometedora. Però ai! Flaquejava i no es veia amb esma de continuar. La història es repetia, un dia, i un altre. Era estrany perquè estava habituat a fer esport, així que el mal no venia perquè fos maldestre de mena. Era fotut. I més: començava resolut, s’envalentia…. I arribava la frustració. Així fins que un dia…

Va dir prou. No podia seguir d’aquesta manera. Va tornar a encendre un altre cigarret, va aposentar-se a la seva cadira de despatx i va acabar:

Feia mesos que l’escriptor passava una etapa poc fructífera. D’aquelles obscures, que diuen. Sempre he pensat, però, que dir-ne així detonava un aire de misticisme que jugava a favor dels artistes, àdhuc l’escriptor, i que en realitat no era més que una coartada per no donar compte de la droperia que arrossegava. La mateixa droperia que no li permetia posar-se els pantalons curts, la samarreta microfibrada, la cinta al cap, i anar al gimnàs que tenia pagat. L’obscuritat, però, també podia venir-li d’algun tropell sentimental; s’havia posat gelós d’un amic de la seva xicota. Un morenot d’ulls blaus, cepat i corpulent, de molt èxit entre la concurrència femenina i que, per més inri, era el màxim golejador de l’equip de futbol del barri. Els havia vist junts passar en cotxe i la imatge li havia atiat tots els mals… S’havia trasbalsat fins al punt d’empetitir-se davant del mirall, contemplant la seva desafortunada nàpia i revivint moments indefensos com, quan a l’escola, li deien “nassarut”. Ara que, la inanitat també li venia de la sequera en el terreny sexual; feia setmanes que res de res. Així, un dia plujós, lluny de la seva estimada ciutat que tan enyorava, va decidir trencar la inèrcia negativa amb l’escriptura: L’arrencada era ferma, prometedora. Però ai! Flaquejava i no es veia amb esma de continuar… Tan fotut com estava, fins i tot havia tingut llamineres temptacions de tornar a fumar, després de tants anys…

Vaig pensar que tot allò no importaria a ningú. Vaig encetar un cigarret, em vaig aposentar…

Deixarien de ser el mateix
instants, estones i moments?
Esclataria el meu temps
en milers de matins i vespres,
primaveres, estius, tardors,
hiverns, setmanes i segons?

El camí que no fem junts
em serva bocaterrosa.
És feixuc com una llosa
aponada sobre el sol.
Somorts rajos de besllum
esmorteïts i sedants,
incerts presagis finals
propers i alhora distants.

Cada passa al meu darrere,
solitària, es fa cendres.

Les que queden per davant,
sense tu, ho esdevindran.

Sorgeix sempre i sempre encara

d’un no res inesperat

on la paraula és vana.

Som d’aquí i som d’allà

d’on venim ningú en respon,

ningú troba la mirada.

Si és així i no ho sabem,

si ens fa mal i ens ocultem,

qui vindrà aquesta vegada?

Avui la nit que arriba

parla i calla; el silenci

a tu t’escolta ara.

No deixis que el demà

sigui un rostre perdut

en horitzons de tristeses.

Fes que ara sigui sempre

amb cos i ànima i mirada.

Sorgeix sempre, sempre encara.

Voldria tenir el do de paraula,

l’expressió infinita, la bella retòrica.

Ser amiga del ritme i del silenci,

de les paraules adequades.

Parlar sense pressa,

tampoc amb massa calma.

En totes les llengües

dels meus interlocutors

romàniques i germàniques

semítiques i eslaves.

Però sempre em venç una corrent

de sang que em fa espessir les venes.

Em travessa la gola

fins que ennuvola els sentits.

I és clar, és pels sentits

que el do de paraula es dóna,

de retòrica i d’expressió.

Potser per això escric

més que no parlo.

Escolto una veu callada

que sembla no tenir sentits.

Ni llengües ni interlocutors.

Només jo. En un diàleg interior.

Maleïda sang espessidora.

Avorrida vergonya que m’escanya. 

De la lluïssor dels teus cabells
se’m perfilen les paraules.
Ni m’agrada ‘lluïssor’
ni aplicada al teu cabell.
Però és així el primer vers,
tan precís i tan rebel.

Com del llibre que llegeixo,
on els mots estan tan plens
i els versos se m’encaixen
a la gola horitzontals.

I és que són versos de set,
set de tu i dels teus cabells,
i d’aquest gran pes que sento
que s’eixampla coll avall.

Però és així el primer vers,
tan precís i tan rebel.
Tan rebels els versos d’elles
i del llibre que llegeixo.

Poetesses silencioses.
Poetesses silenciades.
viscudes en el rerefons
d’un entramat de roba fina.

Àvides de mares i filles,
unides per un fil quasi invisible.
Poetesses silencioses.
Poetesses silenciades.

On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…

Comiat, Josep Palau i Fabre

Com trobar la paraula, pagar el cost
a l’Atzar,
que fa desertitzar
el congost on t’abisma; i, el cos
vaga sense saber amb què lluites,
per què la perspectiva canvia tant
quan sent els peus fregant l’atractiva
terra de tots.

A poc a poc la remor del vent
va omplint de coses qualssevol
el lloc que vam elevar amb fe.
Quan l’ofegui el pes de la negror,
la teva veu serà el xiuxiueig
que s’acomiadarà d’un món
devastat.
Llavors somniaré
com t’explico aquest temps ple de por
i d’esbarzers ferint-me la pell.
El senyal de que tots aquells mots
ara et són paraules d’estranger
i que de tan secret agredolç
només queda un gra de pols viatger.

Carrego a la gepa els desitjos
que es van confondre amb les ventades
i plecs de faldes sinuoses.
Mai vam traslladar-los alhora,
qui sap si els haguéssim desat
en la mateixa realitat,
reposant junts ben a la vora.
Però la sensació de set,
aquestes ànsies de tocar-te
i pensar en totes les tardes
en que podia haver-ho fet,
se’m col·loquen a collibè
i em piquen malcriades l’esquena.
Supliquen que les baixi a terra
i puguin caminar descalces
per una catifa vermella
plena de roses grosses granats,
de passions senyorials.
No és un plany, és imaginar-me
aquella silueta nua
mentre es mou l’agulla del rellotge
i canells i turmells ja em couen:
sal, per tots llocs, com a destí;
caic en un racó per pair
la idea que no ets més que gas.
Només se m’acudeix morir
per poder-te anar a buscar,
ser fera i sortir-me de mi,
engegar-ho tot a rodar,
desfer-me de vestits moderns
que amaguen l’amor més cortès
i abocar-me en un únic crit,
en mig d’una plaça, de la gent,
de tres ànimes, sota un temps
que segur que no m’acompanya.
Trencar l’atretzo opressor, lleig,
sense fer últimes ullades
a qui ens va posar etiqueta.
Dir-te t’estimo, tant, que tinc por
d’haver nascut sent-me condemna;
i, només si ens féssim l’amor
sabries des de l’experiència
que d’ençà tu i jo ens vam conèixer,
els meus límits, humans no són.

Jutjat de Violència sobre la Dona núm. 1

Que bonic que és l’amor ! bé, vull dir, que bonica que és la passió… i el sexe, sí, això mateix, aquest desig que notes dins teu, molt endins, que va prenent cos, es manifesta i va pujant, pujant i es desvetlla de cop, sobretot quan veus que la Xuan es treu la camisa i la faldilla, davant teu, a l’habitació amb una claror més aviat tènue, i aquell quadre amb una divinitat xinesa, amb el riu i el pont típic xinés al fons, encara ho feia més llaminer, creava ambient, afrodisíac, sí. I quan la Xuan em diu que li descordi els sostenidors, i la deixo només amb aquell tanga menut… que voleu que us digui. Ja ho sabeu, m’imagino, la trempera era important, molt, jovenívola, i això que jo ja no sóc tant jove. La primera vegada jo anava una mica amb tensió, era una trobada furtiva amb la Xuan, perquè el seu marit, Li Xang, treballa al bar i plega molt tard, i no s’entenen i ens vam enamorar de seguida, i ella necessitava unes carícies que diu que no li donava, aquell tros de bèstia. La segona va ser la de la seguretat en mi mateix, superades les incerteses de l’espai i de la resposta de la meva jove amant xinesa, dolça, complaent, tot i que una mica tímida, però en aquesta fragilitat hi havia un encant eròtic especial, almenys per mi. La tercera trobada era la de la consolidació, fins que arribà ell…

-Respongui la pregunta que li ha fet el fiscal, Sr. Rogent.

-Si senyoria, quan érem tots dos a l’habitació, vam sentir un soroll al passadís, i una veu d’home, inintel·ligible, i de cop el Sr. Li Xang, entrà dins la cambra, adreçant-se amb posat amenaçador cap a mi, els braços per davant amb els punys tancats, em digué no sé què que no vaig pas entendre, i ella em digué, amb el castellà improvisat amb què ens enteníem, que marxés ràpid. Vaig sortir, nu i agafant els calçotets i la resta de la roba, que em vaig posar al rebedor, i vaig fugir escales avall, un quart pis.

-Va veure com l’agredia a ella?

-No senyoria, ella m’ho va explicar, quan em va trucar al cap de dos dies. Jo, en el trajecte pel passadís fins la porta del pis, vaig sentir soroll d’objectes que queien per terra, coses del tocador, crec, uns gerrets de decoració i ampolles de colònia i crema hidratant, i un joier amb bijuteria, i vaig sentir uns xiscles molt forts d’ella, i em vaig espantar, i ja al carrer vaig trucar els mossos d’esquadra.

-D’acord, ja veig que coincideix amb l’atestat dels mossos, on diu que un home que no es va voler identificar, va trucar-los pels volts de les 2:45 hores del divendres. Així no van ser els veïns de dalt, els qui van trucar?

-No, no, vaig ser jo, perquè vaig témer per la integritat de la Sra. Xuan.

-Gràcies, té la paraula l’advocat de l’imputat…

Deia que la tercera vegada era la de la consolidació, i és que ho era, per mi, anar a aquell piset del barri de Cerdanyola, de Mataró, era anar a un petit paradís, on m’esperava la meva noia, la xineta del meu cor, només obrir-me la porta flairava aquell perfum que li vaig comprar, Euforia, de Kalvin Klein, d’una fragància floral de roses i dolça, per mi afrodisíaca, sobretot quan l’olorava a la seva pell i li mossegava la nuca i els contorns del coll. Ai Déu meu! era en plena batalla iniciada precisament per la nuca que vaig sentir el soroll al passadís que he explicat al jutge de violència sobre la dona. I la tensió que notaven els calçotets, boxer força llampants, es tractava d’estar sexy, es va desfer en un moment, va quedar reduïda a la mínima expressió. I els batecs de cor, que just abans insuflaven sang on calia, es van convertir en un gran acolloniment. Xuan meva, t’estimo, però si vols que ens continuem veient canviarem d’estratègia i sobretot de lloc on fer les nostres trobades d’amor.

Des que va sortir al mercat, Erosín© ha generat molta polèmica. Una càpsula capaç de fer que no t’enamoris, i prevenir així el patiment del desamor, està destinada a la controvèrsia. Ja des de les seves fases del desenvolupament van sorgir els naturistes clamant que anava contra la capacitat més exclusiva de l’ésser humà: amar. I que manipulant-la passaríem a ser micos amb el desig sexual desinhibit. Però com que diversos estudis predeien un bon mercat, i com que no s’havien registrat efectes adversos greus, la empresa farmacèutica no va tenir cap mena d’escrúpols per tirar endavant els protocols.

Així doncs, al ser Erosín© tan mediàtica, van sorgir col·lectius religiosos reivindicant el patiment amorós com a mitjà de redempció. En l’altre extrem, hi havia el moviment neofeminista que difonia la idea que, perquè la dona s’igualés a l’home en drets, havia de guanyar llibertat sobre els seu propi cos i àdhuc sentiments, per tal que sempre que es volgués divertir, pogués gaudir sense patir una ressaca emocional, tal com la majoria del sexe masculí podia fer.

I, en mig de tot plegat, m’hi trobo jo. En un banc de la plaça del barri amb els diners a la tarja de crèdit. Prop de vint euros costa la mono-dosi d’Erosín©. Però el problema, ara, no són els diners. Podria comprar-la sense que la meva economia trontollés. El quid de la qüestió és: quins efectes tindrà en el meu estat emocional, i de la percepció de mi mateixa? Passaré a ser una proscrita si la prenc? Una fresca? O simplement seré lliure, menys vulnerable i se m’obrirà una via diferent per viure la vida? Però, tot plegat, què vull jo? Què estic disposada a arriscar? Si la prengués, els efectes d’Erosín© no durarien més enllà de sis mesos. I si aconsegueixo estar tot aquell temps veient-me amb el mateix noi, llavors valdrà la pena arriscar-se a poder-se enamorar. O tal vegada després d’unes quantes experiències serà molt estrany agafar afecte, confiança i complicitat a una persona i després no enamorar-te ni sentir cap mena de lligam? I per l’altra persona, seria just? Li hauria d’advertir? Seré rebutjada? Seré inhumana, buida, freda?

O pel contrari això no succeirà perquè mai veuré un noi dos cops seguits? És el que m’ha estat passant, bàsicament perquè ells no volen res més compromès. I l’excusa acostuma a ser que no volen fer-me mal…Si jo els pogués dir: mira, per mi no et preocupis, ja he pres precaucions…tal vegada no s’acabaria tot tan d’hora…
Però té sentit continuar quelcom sense expectatives?

No puc passar-me tota la vida decidint. Ja he reflexionat prou. I com sempre, les decisions s’acaben prenent en funció del que et ve de gust en aquell precís instant.

La farmacèutica opera amb eficàcia, però es pren un segon per mirar-me als ulls i un sord «vols dir?» se’n desprèn.

Francesca es va aixecar cansada l’endemà de la celebració del seu divuitè aniversari. De sobte, se’n va adonar. A casa seva tot era al seu lloc, els seus pares xerraven com sempre, la seva germana la saludava. Tot semblava igual, però tot havia canviar. No va trigar a adonar-se que aquells que sempre havia cregut els seus pares, eren persones que feien un paper. Quin propòsit tenia que aquelles persones fessin veure que eren els seus pares?, perquè havia trigat a adonar-se’n?… Era diumenge, dissimulava fent veure que no s’havia adonat, quan va sonar el mòbil. Era Maria, una amiga, volia quedar per sortir aquella tarda. Va trobar-se amb ella a les sis. Tot anava bé, quan ella va preguntar per un veí. De què coneixia ella el seu veí? No recordava haver parlat mai d’ell. De mica en mica, se’n va anar adonant que estava sola, tota aquella gent feia un paper, tenia un paper, buscaven alguna cosa d’ella i no sabia què.

Aquella no era la seva amiga, així que li ho va dir. Ja no volia saber res d’ella. Va tornar a casa i es va tancar a la seva habitació, mentre escrivia obsessivament paperets que després penjava a la finestra. Paperets que deien entre d’altres coses: “Què voleu de mi?”. Sé que em vigileu”,…

Aquella nit no va voler sopar. Aquelles persones que es feien passar pels seus pares, li haurien posar qualsevol cosa al menjar, els havia descobert. Va trigar a adormir-se, vigilava la porta, vigilava la finestra. Finalment, se’n va adormir. L’endemà va anar a classe. Mentre la resta d’alumnes escoltava la avorrida professora, ella estava entretinguda en altres coses, comptava les noies que a la seva classe es deien igual que ella. Cinc noies. Per a ella, era molt estrany que n’hi hagués tantes noies amb el seu nom en un nombre d’alumnes tan petit. El seu nom era antiquat i poc freqüent. Massa noies amb el seu nom, això no era casualitat. Va cridar: “Què voleu de mi?” i va acusar tothom de perseguir-la.
En arribar a casa, no va dinar i va anar directament a la seva habitació, on va escriure amb pols tremolós una carta sense remitent, que s’adreçava a una direcció inventada. A continuació, va sortir al carrer, on va trobar una bústia, dins el forat de la qual es va esmunyir la carta… No va dormir. Els seus suposats pares i germana colpejaven la porta. Tenia por. Al dia següent, a la seva bústia hi era la carta. Ja tenia la prova.

Va ficar algunes peces de roba en una petita maleta. Tenia uns petits estalvis en una antiga llibreta d’una caixa d’estalvis, que li va obrir la seva àvia abans de morir. Va treure els diners. Després de sortir de la caixa, es dirigí cap al carrer. Va obrir un periòdic… i va agafar el tren…

Ja estava fet. Havia deixat Sabadell per instal.lar-se en una pensió de Barcelona. Allà es va tancar en la habitació, no va anar ni tan sols al lavabo per si havien càmeres.

L’endemà va anar a comprar un ganivet, perquè volia anar protegida. No sabia el que volia aquella gent. Tenia gana i va anar a comprar a un supermercat. Ella no va saber ni com ni perquè, però va acabar amb un ganivet a la mà, cridant i emmanillada per uns falsos policies. Ja l’havien trobat. El cotxe de policia corria sota els sorolls dels seus peus, que no podien estar-se quiets.

La van portar a un lloc on hi havia dones joves vestides d’infermeres. Hi havia una dona gran que les manava que li donessin unes pastilles. Les pastilles de la vergonya, com ella les va batejar més endavant, perquè després d’uns dies li feien sentir vergonya del passat.

Un dia va sortir d’allà. Ara els seus pares eren els seus pares, les seves amigues eren les seves amigues i la policia era la policia. Llavors, un dia va anar classe… I ja no hi havien tantes noies que es deien Francesca. Només hi havia una. Li va donar un sobre. El va obrir. Allà es llegia : Perdona, només era un joc…

Són especials les vetllades
Que passem junts
Si al passar-les
No s’escapen alades.

Són agradables els sopars
Que fem quan la lluna és plena,
El menjar és bo
I tot és com una fermentació
De vi antic i de debò.

Tot és agradable
Si ho fem en comú:
Algunes caminades,
Llegir en veu alta,
Parlar de totes les coses
I saber que ens espera
Un gran futur.

Des de casa meva escric
Unes paraules
Mentre no estic amb tu.
Content de immortalitzar-les
Pensant que seran llegides
Amb gust.

Tenim molta feina
I a vegades perdem el temps
Amb migdiades.
Així s’allarga l’espera,
Mentre criden els vents
Per les nostres trobades.

Llegeixes realismes i naturalismes
I faig sintaxi castellana.
La moto m’espera al carrer
Fent-se preguntes
Per la meva tardança.

Queda poc, queda molt poc.
Paper de paraules vanes,
Què en penses de tot això?

Creus que vius,
Però només cobres vida
Si la Laura,
Excelsa,
Et llegeix amb el seu to.

Compadia l’home de la rònega barqueta.
De veritat, el compadia.
I no per la corcadura roent, consumint feroç la base,
ni per la bufetada de vent, fent-lo anar enllà, on no volíem.
El planyia de feia temps,
quan amb els ulls embenats preguntava
on sóc, que sento tan intensa aquesta olor de mar?,
on sóc, amb aquest vaivé que em sacseja?
I, llavors, la veu del que tot ho veu, tan cruel,
amb el cor de nàufrags ressentits emergent d’entre les aigües, deia
camí a la glòria, amic meu, en una imponent nau d’acer, singlant solemne .
I l’home s’ho creia,
ple d’una esperança ignorant que em feia entre ràbia i pena.

I cada cop que sentia l’onada massa a prop,
o que amb la punta dels dits arribava al final de la barca,
intuïnt la fusta vella pel seu tacte,
estrenyia més fort el nus perjur que l’encegava.

Fins que va venir la nit salvatge,
de tempesta i llum violeta,
quan la força de l’aigua, rabiüda,
va fer d’un tros de barca, estelles.
Sotragant aferrat a la fusta, l’home inerme,
va agafar amb la mà la bena i va baixar-la fins les dents.
Primer encara tancava els ulls,
després els badà indefens.
I rebent glops de mar bullint, que violents se l’empassaven,
amb l’expressió de qui no entén,
mirava la taula amarada
que li suportava pes.

L’endemà, de cel lluent,
l’home buscava al fons de l’aigua, ja tranquil·la,
aquell llistó havia de ser l’ínfima part
del vaixell que el salvaria.
I com que no hi veia res,
vessant de valentia,
va llençar-se amb ànsia al mar,
obstinat en la mentida.

Per això el mariner antic ja no es sorprèn
si entrada la matinada una onada porta un cos
que s’estira al costat d’un altre,
aquí a la riba. Semblen adormits.
Esparracats i ferits.
I a dins el puny porten la bena.
Llavors ve el gat de cua llarga,
que s’acosta esmunyedís,
I amb la llengua escaldada
llepa la sal de les nafres
que els ha deixat el paradís.

En aquest dia en que he practicat la silva

Transformat en malhumor,

No m’he concentrat ni mica de dia

Ni he escoltat raons.

Quan el sol se’n vagi i la lluna minvant

Observi el teu caminar,

La nit fosca em transmetrà l’alegria

Sabent que et podré besar.

El clam que uneix la gentada
expressa l’enuig altruïsta
d’una llibertat que sagna:
persecució a la justícia
que tots els presents reclamen.
El clam és un cant d’astúcia
i ens recorda el que somiàvem:
memòria de vides dutes
a terrenys buits d’esperança,
car tot pel qual es féu lluita
caigué en bossa foradada.
La gentada admet la intrusa:
Violència, abans repudiada,
i es defensen causes justes
amb mètodes qüestionables.

El clam que uneix la gentada
ignora què representa,
ignora ja el que buscava;
és ara traïdora absenta:
droga de conte de fades,
espases a la tempesta
que cada matí esclata,
ensangonada protesta
a les cadenes que ens maten.

El clam que uneix la gentada
era abans sols cant altruïsta
i és ara freda basarda.

El clam que uneix la gentada
és una sortida fàcil per a una societat farta.