Aquest destí erràtic passeja mirant per l’altra banda.
Jo li diria quatre coses.
No es pot estar tot el dinar remenant la sopa.
Així que el paper que has guardat curosament a la butxaca no el llencis,
ni l’apilis amb els dels altres principis suspesos.
Si no és fugir, que és marxar, posa’t l’abric que més m’agrada, i porta’m a brindar amb aigua de mar.
A la punta de península que dibuixa l’escullera.
Respirarem fins que l’oxigen arribi al punt de mort que amago dins el cos que és vida, i ens omplirem de Terra.
Com quan endinsàvem els dits en l’argila vermella.
I quan la pell tan poc opaca sigui d’un gris malalt incorregible mira l’iris que l’acompanya. Tacat d’una sang que esquitxa finestres. I refia’t de l’instint que diu que apretis fort la carn balba.
Aleshores, no passejaràs més per sobre d’aquestes teulades. Canviaràs de secret i de nom de dona. I veuràs que el final és una copa de vi que cau, com sempre, a les estovalles. I algú que aplaudeix dret des de l’última fila de la platea.